diumenge, 2 d’octubre de 2011

Sortida de passes

Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Sant Pere de Torelló, la Sortida de Passes de l’AE Roland Philipps, l’agrupament del que vaig ser membre durant 15 anys, i del que sempre, ja sigui des de la proximitat o en la llunyania, seguiré formant-ne part tota la vida. Els passes són un dels moments més importants i especials per a totes les persones de l’agrupament: pels nois i noies, que canvien d’etapa fruit del projecte educatiu que s’utilitza, abandonen les seves amistats i preveuen un munt de noves; pels i les caps escoltes, que decideixen continuar formant part de la coordinació de l’entitat, canviant d’unitat [o no] per descobrir noves aventures amb infants que tenen característiques diferents; als pares i mares, que veuen com els seus fills evolucionen, es fan grans, com viuen el sentiment escolta i com ploren en aquesta sortida, que és sempre el punt d’unió entre un inici i un final.

Al baixar del cotxe... un munt de records m’han vingut al cap. Aquest terreny no és com qualsevol altre, aquí he viscut moments inoblidables, únics. Moments que m’han acompanyat durant la meva vida. Aquí vaig deixar de ser cap de Castors, deixant també el kraal (equip) format amb la meva estimada amiga Maria Tur. Aquí em vaig fer cap de Pioners, vivint Pioners des d’una perspectiva totalment diferent a quan jo hi vaig ser-hi... Pioners, reminiscències de la meva adolescència. Aquí vam regalar una caixa a la Unitat de Castors l’any 1999, una caixa que vam obrir 10 anys més tard, amb els mateixos castorets i castoretes que ens acompanyaven aquell dia... ells deu anys més grans, i nosaltres deu anys més velles! Aquí vaig fer una foto que es convertí en la portada d’un diari de l’Ajuntament de Barcelona... masses coses. I per acabar-ho d’adobar, aquí és on el meu cosí Moisés, cosí, castoret meu, membre de l’Agrupament des dels 7 anys... abandona l’Agrupament, amb 24. Bé, abandonar abandonar... no! Avui mateix deia que anirà els dissabtes... però rés de “caminar, campaments, rutes”, etc. Està una mica cansat. No sabeu com plorava tot l’agrupament quan l’estaven despedint. El Moisés és Síndrome de Down. I dubto que hi hagi algú més estimat a l’entitat que ell.

El Roland Philipps, com una més entre la resta d’entitats d’educació en el lleure, a més a més de ser una escola de formació, creixement personal i de participació col•lectiva, és també un espai de convivència integral, per a tothom. A mi no m’agrada parlar del terme INTEGRACIÓ amb les persones que pateixen alguna discapacitat. Perquè en algun moment, qui no s’ha trobat exclòs d’espais de relació humana pel que sigui: per portar braquets, per ser molt alt, o molt gras, per trets del caràcter, o per altres inseguretats i manies personals. El que veritablement ha fet i fa l’agrupament en aquest cas és fomentar la COOPERACIÓ, transmetent que l’èxit és el resultat de la suma de les aportacions de totes i tots, i on el que realment importa és unir esforços per a que el grup avanci conjuntament i ningú es quedi enrere. I pel progrés personal, ja es tenen altres espais.

Això és el que he vist, i no sabeu l’orgullosa que em vaig sentir. Per això, i per veure els nois i noies que vaig portar de ben petits prenent decisions sèries i formals, parlant com persones adultes que s’estimen l’agrupament i posen cada dissabte les seves energies per a que el projecte no s’acabi mai.

Visca el Roland !

6 comentaris:

m@ri ha dit...

Hi han poques persones que m’hagin fet sentir tant bé com ho ha fet el Moi, crec que molt poques persones m’han abraçat y donat dos petons com ho fa ell. El seu somriure al veure’t, i la seva emoció en dir: Hola Mari! Que tal? Donant-te un copet a l’esquena, i potser han passat setmanes, mesos o inclús anys… però amb ell l’hi es igual, la qüestió es que t’ha retrobat i això ja es motiu d’estar content! Ell sempre te un somriure per a tothom, i això es una virtut que envejo... Van ser uns anys molt especials a Castors. Que tinguis molta sort en el teu nou camí Moi!

VeRo ha dit...

Qué bonito prima!!! Enternecedor...

sònia ha dit...

jo no hi era, però m'has fet plorar. recordo quan va arribar el Moisés perquè encara estava al cau fent de cap. i sé com se l'estima perquè ha estat un més, sense diferències. recordo unes vacances que estàvem a Menorca i la seva unitat estava de campaments allà. la seva patrulla ens la vam trobar a un dels pobles i el Moisés estava molt cansat i es queixava de les cames.... i el jaume i jo el vam dur fins al lloc on s'estaven. allà ens vam trobar la Laura, que a més de cosina era la cap, i ens va dir: quan éreu caps no ens deixàveu pujar a cap cotxe!!! i malgrat tenir raó, en aquest cas, el Moisés ens coneixia. tanmateix tenia raó i li vam dir que ja estàvem una mica més grans i aquestes coses ens entendrien!!! i ella va dir... us ha pres el pèl!! no vol caminar!!! bé, és una anècdota que va ser l'excusa per veure'ls i passar-los a saludar, i què carai!! vam anar-li perfercte al Moisés i a l'altre company que el va acompanyar. un petó

lasoniete ha dit...

serà que a mi m'agrada que em toquin la fibra, també la toco als altres !
sònia, recordo aquesta anècdota teva de Mallorca... va donar la volta pel cau :)
quin gran espai aquest, el Roland Philipps. i quines grans persones he conegut gràcies a ell !
un petonàs.

sònia ha dit...

sí??? no sabia que havia causat tant rebombori!!! però la veritat és que la Laureta ens va "renyar" una mica!!! es van canviar els papers!!! ja ja
sí el cau ens ha fet conèixer gent molt especial, ens ha fet treballar de valent, ens ha fet créixer com a persones... i ens hi hem casat!!! ja ja. no es pot explicar el sentiment a qui no l'ha viscut. a la vida tens encerts i errors, del que no mai no m'arrepentiré és d'haver fet cas a la Pili Maicas quan em va dir, per què no vens aquest dissabte al cau?? duem uniformes, però t'agradarà. i ja veus amb 18 tacos gairebé allà que me'n vaig i si no és per les noves generacions com la teva que trepitjàveu fort i teníeu ganes de volar sols sense els "vells" potser encara hi seríem!! m'encanta plorar quan el motiu són els bons sentiments. cuida't bonica

lasoniete ha dit...

jaja
doncs en el meu cas la persona que va fer de Pili Maicas va ser la mare de la Neus i la Isa, que eren del meu barri !
;)