divendres, 8 de gener de 2010

Sobre La Corda Fluixa


Tinc una amiga amb la que considero que tinc una connexió especial. No ens veiem molt ni parlem massa, però de tant en tant pensem temes semblants, qüestions que ens importen i ens interessen, en moments semblants. Llegeixo el seu blog diariament perquè és del tot activista, en aquest sentit, i en molts d'altres.

El seu últim post del blog parla de l'amistat. I curiosament fa dies que penso que això de l'amistat és una cosa molt complicada “només la dedicació és capaç de fer aquest miracle”, exposa en el post. Ella diu que mantenir una amistat és com tenir cura d'una planta o d'una flor: el procediment és llarg, laboriós i del tot delicat. La meva pel·lícula al respecte anava en un altre sentit tot i que ve a dir el mateix: assimilo l'amistat a la funció de l'equilibrista sobre la corda fluixa: intenta pas a pas tirar endavant pel prim fil que pot ensorrar-ho tot en mil·lèssimes de segon. Curosament va de dreta a esquerra compensant les forces que entren en joc, i un peu rere un altre continua apostant per arribar a terra ferma... quan un somrís s'esboça a la seva cara superades totes les dificultats. Es disposa a tornar-ho a intentar tantes vegades com sigui necessari, no decau en la intenció d'aconseguir-ho.

Quina cosa aquesta de les relacions interpersonals perquè més aviat som equilibristes a casa, a fora, i només una illa deserta ens salvaria de les enredades i dificultoses relacions humanes, sense les quals, és clar, no podríem viure.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada la teva comparació, ja saps que ets una de les meves floretes, encara que sigui des de la distància ;)

m@ri ha dit...

Pues no estoy de acuerdo.
Pienso que la amistad se consigue, con tiempo, sudor y lágrimas, pero una vez la has conseguido, ya no hay forma humana de perderla. Por lo tanto, si alguna amistad se pierde por el camino es que no era amistad, y si siempre de una manera u otra existe contacto es que eso si es amistad.
Un abrazo amiga.

lasoniete ha dit...

amén!