dimarts, 8 de novembre de 2011

TOC, TOC, TOC.

JA SÉ QUÈ SÓC! -Va dir l'Esmeralda-. I, automàticament, se l'il•luminà la cara i un somriure va aparèixer segons després d’afirmar rotunda barbaritat. I és que, per necessitat, els essers humans tendim a buscar obstinadament un qualificatiu [vulgarment anomenat etiqueta] que justifiqui la manera de ser, tant nostra, com dels altres. La resta del dia l’Esmeralda va caminar pels carrers absorta en els seus pensaments, acompanyada del somriure que no perd mai la nena a la que li acaben de regalar unes sabates, de xarol, noves. Les seves sabates, però, eren només la nova forma de caminar que prendria a partir d’aquell dia, perquè a partir d’aquell moment les seves idees havien adquirit un significat, desconegut, el que haurà d’anar descobrint a partir d'ara.