diumenge, 22 de juliol del 2012

Entre el cielo y el suelo hay algo


Amunt, avall, amunt, avall, lliscant sinuosament per cadascuna de les vèrtebres com serps que busquen la presa sigilosament entre les fulles... però aquest cop sense atac final. Mans a munt, mans avall, mans amunt, mans avall. Els dits greixosos, calents, brillants, lubricats amb oli d'aloe vera. A la tercera ronda, la C1 comença a relaxar-se. Se separa el cap del tronc [te'l podrien tallar com a Eddard Stark], s'obre  l'estat de calma mental i s'entra al camí d'una futura i propera somnolència. Baixen els punys, fent voltes en rodó, en sentit de les agulles del rellotge. Al tòrax la T10, just a a la meitat de l'esquena, s'arribarà al primer clímax... i es continua baixant. A les lumbars s'atura amb més delicadesa. Les mans s'obren com papallones acabades de néixer que revolotegen amunt i avall, amunt i avall, i segueix la calma infinita.