Desesperezarse

[aguantar la publi please...]

1. Pr. Extender y estirar los miembros para librarse de la pereza o del entumecimiento.

E. Coli

El sector de l'agricultura estatal i una servidora compartim ara mateix uns quants sentiments comuns: ràbia, frustració, desesperació, incertesa i desconfiança, entre molts altres. La causa: una bacteria anomenada Escherichia coli que, per una banda, ha causat un brot letal atorgat erròniament a la producció de cogombres espanyols. Per l'altre, i d'una manera molt menys funesta, per suposat, es manté com un gèrmen a la meva orina i em provoca repetidament, aquestes infeccions de merda. Espero, al menys, que l'errada de les autoritats alemanes sigui la primera i la última vegada que passa, no com les meves infeccions que acostumen a passar sovint. Massa sovint.

Por qué me he casado

"Normalmente yo escribo mis artículos el domingo, después de echar un vistazo a las noticias en internet para ver cuál de entre ellas puede resultar interesante comentar un lunes. Estoy escribiendo esta columna un miércoles, porque a partir de mañana jueves el día se me va a ir en organizar una cena y una fiesta y revisar listas de invitados. El sábado me caso, así que con suerte el lunes ustedes quizá ya lo sepan... o quizá no, y se enteren leyéndolo aquí.

Me parece que lo lógico es dedicarle esta columna al que el lunes ya será oficialmente mi marido: mi mejor amigo. Me ha hecho muy feliz en los últimos dos años. Me ha aportado paz y tranquilidad de espíritu. Se lleva bien con mi hija, con mi perra y con mis amigos. Le gusta lo que escribo, me acompaña a los conciertos, aguanta mi mal humor, ríe mis chistes, discute mis decisiones con palabras y argumentos y no con gritos ni malas caras y, en general, me hace la vida muy fácil. Para colmo es guapo -o yo lo veo así-, bien educado, atento, amable, un gran conversador y una persona que sabe ver el vaso medio lleno incluso cuando está casi vacío. Por supuesto, hay muchos más peces en el mar. Pero elegir siempre implica renunciar. Y yo no me arrepiento de mi decisión, porque, como ya le dije en un poema que le escribí hace tiempo y que se leyó en la ceremonia: "Me ha enseñado a dar y recibir felicidad como los pájaros que no saben de lunes ni domingos y solo tienen que extender sus alas para usarlas".

Lucía Etxebarria

El poder del efecto sorpresa

Per anar a dormir VII

Esperant la mitjanit, a París.

Els petits canvis són poderosos

Això ens ho deia setmanalent, fa anys, un tal Pep Parés, l’actor que interpretava un personatge molt friki a TV3 a mitjans dels ’90: el Capità Enciam. Jo recordo ser ja una mica grandeta per aquell temps, però l’esquetx era extravagant i l’espectacle del personatge força cutre, pel meu gust. Estratègies de màrqueting pot ser que també ja que ho seguim recordant. En tots els episodis del capità, un lema final tancava l’espectacle, una espècie d'eslògan força contundent: els petits canvis són poderosos. Era l’inici (per a molts) d’una nova Era en la que la massa havia de familiaritzar-se amb conceptes sobre salut mediambiental, sostenibilitat o reciclatge. Aquesta Era la tenim més que superada, per suposat. Han passat 15 anys. Irresponsables en continuen havent, però mirant el meu entorn crec que polítiques se n’ha fet, i treball de conscienciació també. Sóc optimista perquè la màquina mediambiental continua en marxa. Doncs aquest lema em va venir ahir a la ment, com un flash, quan en Jordi Vaquer, director del CIDOB i amic escolta, anomenava la situació actual de revoltes als països àrabs en la conferència que tenia lloc al mateix lloc, a les 19h. Si pensem d’on venen aquestes insurreccions del món àrab, de la majoria de països de la Lliga dels 22 en aquest últims 6 mesos (que es diu ràpid i passen també ràpid), crec que és molt significatiu... molt. Per a pensar-hi. Petites accions, molt petites. O no tant petites, però reduïdes. Una situació crítica portada a l’altaveu de l’Era actual, la del segle XXI, la del món tecnològic on res no passa desapercebut si es disposa de dues eines: una càmera i internet. 4 de gener de 2011: Mohamed Bouazizi es crema viu davant la indigació davant el sistema tunicià. Inmediata reacció de protesta: manifestació al canto. Resposta del règim: augment de la repressió. La roda continua en marxa... s'estén el fenòmen mitjançant les dues eines comunicatives: la càmera i internet, mitjançant les xarxes socials. El règim continua en marxa: ajusta la corda. I la corda, es clar, de tant tensar-la es trenca. Perquè una cosa és demanar més, i l’altra és demanar, quan no es té res. No sabem què passarà però d’aquí 15 anys, espero que la màquina de la democràcia “sense adjectius” encara continuï, en marxa.

PS 2011

Hi ha coses a la vida que s'han de viure... i veure!

I en directe si pot ser.