dissabte, 12 d’abril de 2014

2 anyets...

... o 24 mesos, m'agrada pensar que aquesta rinxols d'or és encara un bebè, però ja podeu veure que no en té ni una gota. Aquesta senyoreta que va néixer tal dia com avui fa dos anys, inesperadament i per sorpresa, s'ha anat convertit en el huracà que centra totes les mirades de la casa. Absorbent com les esponges, aprèn a passes de gegant i ens absorbeix també una mica a nosaltres i la nostra energia... és l'etapa més divertida i més cansada de la Sofia.

No podria sentir-me més satisfeta veient com creix, com es relaciona amb el seu germà, com li fa petons i l'abraça [i li pega, també]. Com em mira de reüll, com demana i demana i demana sense compassió... com se surt amb la seva, com es pinta les mans i el cap i la taula amb retoladors; com menja pernil sense respirar; com es treu les gomes del cabell -que no suporta-; com es penja la motxilla a l'esquena per anar a passejar; com alimenta a les nines; com es treu sabates i  mitjons a caaaaaaada trajecte de cotxe; com canta i fa la cocreta [li va ensenyar la tieta Irene]; com apareix per la cuina demanant pipes; com es desperta cada nit de l'any per sentir-se acompanyada; com com com com...

Me la miro i em costa de creure el que ha canviat des de que arribar a les nostres vides. Vaig llegir un llibre de Victòria Sau on el leitmotive era que la maternitat no existeix [molt i molt argumentada, per suposat]. Perdoneu-me però us he de dir que aquesta frase està molt mal construïda... sento que la maternitat és una font de coneixement taaaan gran, que ni en una vida serà suficient per aprendre-ho tot.

Sentir que algú et necessita és una sensació estranya, però alhora vital i indispensable per ser feliç.