dimecres, 7 de maig de 2014

10 i visca Catalunya!


El nostre fill ha decidit celebrar els seu 10 mesos de vida amb llàgrimes als ulls i una ma enlairada que ho diu tot... com un bon patriota. No us voldré desinflar els pensaments catalanistes al respecte, però la veritat és que a ningú se li pot fer passar per l’agonia de ser fotografiat amb la panxa buida, que és el cas. I pel que fa a la ma, us puc dir que a hores d’ara està més interessat en ser un bon ballarí de sevillanes, que no pendent de la causa independentista que ens ocupa a diari.

L'Odon està plenament integrat en les rutines de la llar... coneix cada espai i cada cara que se li apropa. I les que no, les mira i intenta trobar-hi el parentiu, perquè no plora ni fa masses ganyotes, cosa estranya en aquestes edats.

Faig cada mes un nota al mòbil, per no oblidar què és allò significatiu que l’he vist fer i aprendre cada mes, aquest: xerra i xerra i la primera paraula que ha dit és: TATA; té un geni infinit [no tinc paraules per definir-ho]; li hem tallat els cabells [que tenia unes grenyes que semblava Curro Jiménez]; no gateja però fa voltes de croqueta i arriba a llocs impensables; dorm tooooooota la nit [i sense molestar]; toca les castanyoles amb les mans i es queda captivadíssim quan mira la televisió... quin Perill.

No sé si ho he escrit alguna vegada abans, però ho segueixo sentint i ho vull seguir dient. He re_connectat amb el gènere masculí. L’Odon és l’únic home que m’entén i m’estima de veritat. Els seus ulls m’ho diuen cada dia.