sona igual de bé... en la boca de l'altre.

QUINO, el Grande.

yo lo he visualizado tan perfectamente que podría haberlo vivido, en otra vida!

Cuando un "hijo de"...

...crea algo como los guiones de ésta serie de ficción, pasa a merecer todos mis respetos; le dedico un espacio en mi blog (o más, porque dará que hablar) y lo único que puedo hacer es convertirme en una fan incondicional. os recomiendo unas sesiones con Paul -Gabriel Byrne-: solo él, su butaca y una habitación son necesarios para atraparte indefinidamente. Felicidades a HBO, la productora.

En el punto de mira estaba Rodrigo García, "hijo de" Gabriel García Márquez.

la llave del paraíso...

perdido entre la nieve está Luís Luengo, el amo de llaves que abre la puerta del paraíso...

Sobre La Corda Fluixa

Tinc una amiga amb la que considero que tinc una connexió especial. No ens veiem molt ni parlem massa, però de tant en tant pensem temes semblants, qüestions que ens importen i ens interessen, en moments semblants. Llegeixo el seu blog diariament perquè és del tot activista, en aquest sentit, i en molts d'altres.

El seu últim post del blog parla de l'amistat. I curiosament fa dies que penso que això de l'amistat és una cosa molt complicada “només la dedicació és capaç de fer aquest miracle”, exposa en el post. Ella diu que mantenir una amistat és com tenir cura d'una planta o d'una flor: el procediment és llarg, laboriós i del tot delicat. La meva pel·lícula al respecte anava en un altre sentit tot i que ve a dir el mateix: assimilo l'amistat a la funció de l'equilibrista sobre la corda fluixa: intenta pas a pas tirar endavant pel prim fil que pot ensorrar-ho tot en mil·lèssimes de segon. Curosament va de dreta a esquerra compensant les forces que entren en joc, i un peu rere un altre continua apostant per arribar a terra ferma... quan un somrís s'esboça a la seva cara superades totes les dificultats. Es disposa a tornar-ho a intentar tantes vegades com sigui necessari, no decau en la intenció d'aconseguir-ho.

Quina cosa aquesta de les relacions interpersonals perquè més aviat som equilibristes a casa, a fora, i només una illa deserta ens salvaria de les enredades i dificultoses relacions humanes, sense les quals, és clar, no podríem viure.

02.01.10

avui és dia de prendre decisions, que no de fer llista de bons propòsits. decidir si llençar-se a la piscina o passar-me-la de llarg fins resituar-me de nou, amb l'ajud d'un gps. avui alguna cosa em diu (potser l'edat) que deixi de pensar en futurs llunyans i gaudeixi de cada minut d'aquest nou any que tot just comença... recordant-vos, als i les que esteu al meu costat cada dia -amb més o menys llunyania-, us desitjo un 2010 ple de bons moments. va per vosaltres... chin chin!