dilluns, 25 de maig del 2015

Barcelona – València

Va seure, rarejaven els seients buits i el trajecte es preveia llarg [03:40 h]. Al seu costat un mascle [com dirien informalment a destí, sobre tot a Horta] mirava per la finestra i somreia al veure com els comiats són tant diferents i alhora tant semblants els uns dels altres... moments d’incertesa i de nostàlgia sobrevinguda; de no saber que dir; de tocar i besar, i plorar. O riure, de nervis. Allà estava ell amb les seves ulleres de pasta i una boina a quadres. Però no tenia pinta de ser ben bé un hipster d’aquests modernus per què sí. No ho era. Menys modern i, pressuposadament, menys superficial, també. A la mà Lovecraft en anglès [un totxo per cert], algú que llegeix textos originals d’un personatge que ha verbalitzat que “el pensament humà és l’espectacle més divertit i entristidor de la Terra” pot ser de tot, menys un hipster modernu

-Baixes a València? Va dir al cap de pocs minuts.

Li cremava el silenci. Tenia la necessitat imperant de parlar i comunicar-se, de compartir-ne el saber. Era una font inesgotable de coneixement i de cultura. Li interessava tot: art, cinema, història, pensament. Criança. Política. Receptes de pastissos. Literatura. Religió [només per criticar-ne la tradició judeocristiana]. Música. Llengua. Poesia. Construccions. Ho sabia tot sobre les sèries televisives angleses i americanes: vam quedar que seria el meu nou proveïdor. De tot pensava que en podia fer una classe,  els continguts es convertien en quelcom necessari i interessant, semblant al que seria aprendre al costat d'un bon mestre, o mestra, a l’escola. Vivia a Barcelona perquè treballava a Barcelona. Estava casat i tenia fills i bla bla bla [aquesta és la part que menys m’interessa]. Baixava a València de tant en tant perquè era valencià i bla bla bla  [tampoc m’interessa]. Bé, potser una mica sí, pel fet que la seva tribu estigués a València. Avui en dia amb la tribu lluny ho tens una mica més difícil per concertar la logística i la cura dels infants en el dia a dia.

Era molt observador i atent, poc discret: deia el que pensava, quan ho pensava. Construïa les frases acuradament, les paraules li brollaven del cap ben ordenades, seleccionades, punyents, totes em semblaven anar just al centre de la diana. Ens entorpíem, torbàvem les normes del saber estar a cada frase i mitja. I passàvem d’un tema a un altre sense ordre ni concert: Freud segur que s’hauria posat les botes si hagués estat assegut a la butaca del davant. 

Vaig trobar València una ciutat amable. Em va fer pensar en aquell any que hi vaig anar, per falles, quan em va resultar una ciutat gris i apagada, del pitjor que havia visitat des de feia temps. València era ara alegre, xerraire, inspiradora, irònica, curiosa. Com d’aquells llocs als que visites per devoció una i una altra vegada, dels quals tens la necessitat imperiosa de retornar-hi de tant en tant. Sovint em venen les ganes de baixar cap a València.
[Todo parecido con la realidad es pura coincidencia]