A Mess

Guardamos muchos secretos en nuestro interior. Hay quien piensa más o menos en ellos... acostumbramos a situarlos en rincones escondidos para no encontrarlos demasiado a menudo acaparándonos tiempo necesario para hacer otras cosas. Hay secretos que hablan a gritos y otros que pretenden pasar desapercibidos. Otros se hacen públicos rápido porque no pueden mantenerse cautivos. 

Una mano de uñas raídas apreta el disparador. Una vez tras otra: cuestión de foco, cuestión de encuadre, cuestión de milímetros. La fotografía es un arte que varía sustancialmente con pequeñas alteraciones. Un pequeño cambio sí que importa. No habla mucho. No da muchas indicaciones, casi ninguna. Dispara y espera su momento secreto, el que la conecta con creatividad al objeto deseado. No es presuntuosa. Nada de nada. Se ilusiona. Observa, mira, buscando un radar íntimo conectado sólo para ella. Es un placer ver como se desarrollan las pulsiones de la señorita Mess. Y yo me quedo con el resultado... unas fotos para que la pequeña Sofia recuerde mi secreto, que es, a la vez, suyo.

29M: ens sobren els motius

Estic de vaga general però no em treuran ni un duro de la nòmina. Perquè no en tinc de nòmina. Perquè les polítiques d'austeritat són el que són, decisions de quatre a favor de quatre mal parits que controlen el pastís. Avui diré el que penso sense pèls a la llengua. A casa sempre m'han dit que cal espavilar-se: que mai ens vindran a la porta a oferir-nos feina, que cal guanyar-se tot a pols i que ningú regala res, que el món està mal repartit perquè per a que uns siguin rics, d'altres han de ser pobres. Estic fins les pilotes d'aquests arguments tristos i mediocres, tot i que els assumeixo: són reals. El sistema democràtic que tenim és una puta merda i no hi congrego, ni hi congreguem, ho veig i ho sento cada dia del meu entorn més proper, el que apaga el foc que em surt per les orelles. Avui tothom al carrer que per la tele ja s'ho miraran els quatre desgraciats que viuen a costa dels de sempre, els que paguem els plats trencats. 

Avui... paralitzem el país!

Exercicis pendents

Baix Empordà, 2011

El passat, que en positiu és la més viva font d'experiència i l'eina més útil per enfrontar-se al que vindrà. El passat, que en negatiu és un tifó que escampa merda per allà on passa i a més, és un pou al que no se li veu mai fons. Del passat, a mí sí que m'encanta [re]trobar-lo, [re]construir parcel·les de felicitat i [re]posar en marxa l'activitat d'aquell moment amb tu, o amb aquelles, o amb mi mateixa. Els canvis són necessaris i ara el repte és un altre: posar el nostre passat a lloc de manera que pugui mirar-lo a la cara sense ressentiments, acceptant que les construccions antigues s'han de mirar amb uns quants metres de distància per veure-hi els defectes i poder-les canviar, adaptant-les als nous temps... temps de [re]disseny.

"Hem de construir sobre els fonaments del passat, però la construcció ha de ser nova". Eric Hobsawm

Waiting for tomorrow

[Mark Sink]

INTOCABLE

Porque tu eres yo y yo soy tu. Porque compartimos, en nuestras entrañas, los mismos deseos y nos preocupamos por las mismas cosas: tener amor, ver amor, compartir amor. Porque sin ti yo no soy ni tu eres sin mi. Me veo en tus ojos, tu sabes de arte y yo tengo el arte de hacerte sonreír. Con mensajes o sin ellos… las comedias siempre me han parecido comidilla barata para el pueblo, pero el pueblo a veces necesita un menú vegetariano a 10 euros para ser feliz. O un wopper 2x1 regalado con una entrada de cine. Eres intocable porque siempre me quedo con más ganas… de tener, de ver, de compartir.

Eric Toledano y Olivier Nakache (2011)

Trencant paradigmes

M'omplen de satisfacció aquells moments en què descobreixo personatges passats que són presents, personatges que han lluitat contra l'estatus quo del seu moment, personatges que han posat en qüestió les ideologies del seu temps fent trontollar fermes i establertes estructures amb les seves armes. Les armes de Pous i Pagès eren la ploma, i la tinta. Tal com diu el seu director: "Pous i Pagès ens ensenya que la llibertat personal només es guanya contra les coaccions socials i el determinisme de la natura". I quina millor manera de fer-ho que desempolsant els antics règims... gran vídeo promocional aquest, d'una sola frase. 

[Al TNC fins el 29 d'abril]

Compartir és viure

Sempre he pensat que les persones que mereixen més reconeixement per part meva són els [i les] mestres, els que han anat passant per les nostres vides any rere any, aquells que ens han traslladat els seus coneixements. Per despresos: per confiar-nos els seus sabers sense reticències, oberts a interpretar i reinterpretar les seves opinions i pensaments oferint-nos la oportunitat de participar-hi. Per savis: per posar-ho constantment en pràctica, a cada minut del dia. Per pacients: per no tirar la tovallola en la lluita contra la ignorància i la impaciència de les generacions més joves. I el més important és que aquests mestres no només es troben a les aules... parant l'orella els pots trobar viralejant vídeos com aquest, del que us faig partíceps.

Boires & idees

Boira espessa, baixa, gebradora, pixanera o ploranera. Boirina o boirim, boirada o boirum...  desconeixement totalment del lèxic, i del fenòmen. Quina seria entre totes elles. La riquesa del lèxic que ens fa aprendre cada dia coses noves.

M'he desalentat al veure que no duia la càmera a sobre. Aquesta foto és fruit de la visió distorsionada que la meva BB fa dels paisatges que veig, mai reflexa la realitat com jo vull.

La boira m'ha fet somriure. Sortint del metro només he pogut veure edificis a mitges, camins a mitges, persones a mitges... m'he sentit molt a gust avançant entre la falta de claredat. Poder imaginar què hi ha més enllà sense que hi sigui, i per instint, deixar-te guiar per la intuició. Preveure un futur proper que sembla llunyà i que apareix a cada passa que fas.

Avui la boira ha estat l'aliada perfecte.

Passeig Marítim, 18'30h

Per anar a dormir XXII

Clouds part
Just to give us a little sun

There's a limit to your love
Like a waterfall in slow motion
Like a map with no ocean
There's a limit to your love

There's a limit to your care
So carelessly there
Is it truth or dare?
There's a limit to your care

I love i love i love
This dream of going upstream
I love i love i love
The trouble that you give me
I know i know i know
That only i can save me
I'll go i'll go i'll go
Right down the road

There's a limit to your love
Like a waterfall i slow moton
Like a map with no ocean
There's a limit to your love
Your love your love your love

I can't read your smile
It should be written on your face
Im piecing it together
There's something out of place
Oh

I love i love i love
This dream of going upstream
I love i love i love
All the trouble that you give me
I know i know i know
That only i can save me
I'll go i'll go i'll go
Out on the road

Because there is no limit
There's no limit
No limit no limit
Limit to my love

espejos vitales

 Joana Santamans illustration

Obrir i tancar, tancar i obrir...

Batuda en duel amb mi mateixa, sacsejada per pensaments contradictoris només puc que dedicar-te, de nou, una de les meves en format imatge. No sabem quina és la causa dels moviments sobtats de la terra ni perquè les coses canvien així, de la nit al dia, inesperadament. Però l’espècie humana intel·ligent respòn a aquests estímuls sempre de manera positiva... ens entestem en veure els canvis com a oportunitats i causa de noves fonts d’experiències i ensenyances. La naturalesa és sàvia, i la llei de Darwin una dada científica.

Tanco una etapa, obligadament, per començar-ne una altra: la de preparar-me per ser mare [preparar una habitació que aviat tindrà vida pròpia i no les nostres muntanyes de roba per planxar]. Preparar aquest moment “màgic” que ha de venir, del que les altres mares i pares expliquen sempre amb els ulls brillants i un somriure de satisfacció a la boca.

Decadent pigeons

Rates alades, cossos decadents que mantenen a les seves cries malaltes en una societat malalta. L'última estava a punt de néixer i ja tenia nom: PRECIOUS. Clarissa Precious. I sense haver sortit de l'ou ja s'olorava la crua realitat, un món en plena degeneració del que només podria salvar-se amb una cosa: amb positivisme.

Graaaaaaaaaaan Rubianes

Se le calienta la boca y yo le agradezco que así fuera. No es para menos.