divendres, 25 de novembre del 2011

25N

Avui és el Dia internacional contra la violència envers les dones. Institucions, entitats, col•lectius, homes i dones a títol individual mostren el seu descontent cap a aquesta xacra social que arrossega la nostra societat, els maltractaments contra les dones. Malgrat els esforços per minorar la situació, encara es produeixen infinitat de casos. Visibles o no, moltes dones pateixen el malson de viure intranquil•les al costat de persones malaltes, agresives, que vulneren els seus drets com a persones humanes. Per a totes elles, aquest post i aquest noi encantador, que fermament i en nom de les institucions catalanes, ha posat de manifest la necessitat d'erradicar aquestes situacions de violència.

Lectura del manifest a càrrec de l'actor i director Julio Manrique. Plaça Sant Jaume, 12h

dimarts, 22 de novembre del 2011

A plató

Ja no recordava la sensació d'estar envoltada de focos, passant calor, amb fotòmetre en mà i en una sala grisa, tonalitat 5, perfecte i neutre... quina gràcia... aquí els resultats: 
  
Àlex [1978]
Míriam [1989]

diumenge, 20 de novembre del 2011

Onada o marea o tsunami [o forat negre]

La ciutadania ha exercit el seu dret a vot i ha volgut El canvi. Malauradament, era intuït per tothom. Quines eleccions més extranyes. Molt incertes, des del meu punt de vista:  [in]decisions en la posada en maxa de polítiques per part dels socialistes; la dreta PPera que, per suposat, no falla mai a les urnes; l'estabilització i/o remuntada d'ERC després de "l'acord d'entesa" dins el partit; les amenaces de CIU amb Duran al capdavant; els canvis político-socials al País Basc; la desafortunada aportació de Cayo Lara a IU; novetats, canvis, i més canvis al mapa polític espanyol que han deixat el color blau com a la tonalitat de fons per a aquests futurs quatre anys.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Interpretacions


Ahir em van fer arribar aquesta imatge ;) Un amic em deia: "t’envio una foto pel teu blog!". Suposo que aquest amic va vincular directament aquest dinar seu amb la sensació de sentir-se como en casa. És increïble com, des de llocs diferents, en moments diferents, amb persones diferents [o sense elles] les nostres estructures mentals ens retornen a emocions que ja em viscut amb anterioritat: la llei de l'experiència, per suposat. Lliurement, un plat a taula et pot portar a pensar en un blog, o en la piscina del veí del costat. Unes tovalles a quadres son el reflex de les mans de la besàvia, o l’olor d’una colònia un prat de groselles ple a vesar. I per mi, aquest plat de carn empanada amb patates és el resultat d’una teràpia psicoanalítca. Cadascú amb la seva interpretació.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Tradiciones familiares

Omar Galliani "New flowers, new saints"

Tenía contradicciones continuas. Salía con un hombre de 64 y ella sólo tenía 25... pero lo quería. Puede que fuera por la educación que había recibido: su padre también era mucho mayor que su madre. No veía con malos ojos aquella relación, al contario, es lo que había vivido. Pero su día a día no tenía nada que ver con el de él: ella iba a la universidad, se relacionaba con gente de su edad. No podía dejar de compararse con las compañeras de clase, que tenían como novios chicos de la misma edad. Éstos llevaban una vida mucho más activa que ella fuera de las aulas, montaban fiestas en casa y se largaban de fin de semana en cuanto reunían unos eurillos para poder pagarse un hostalillo. Pero lo quería. Y como el típico tópico, él era adinerado. Pero no os penséis que a ella le importaba mucho. Le daba igual. Sus tejanos eran H&M, le encantaban los mercados de segunda mano y no tenía más de tres pares de zapatos. Podía disponer de lo que le diera la gana para comprarse tejanos en Diesel o Calvin Klein... pero ella se sentía cómoda dentro de los de 20€ sin necesidad alguna de gastar inútilmente por un nombre de marca cosido al bolsillo del pantalón. Nadie la creía... se mofaban de ella. Por eso mismo, por la condición del ricachón al que se había "enganchado", por los 39 años de diferencia que se llevaba la pareja [la llamaban "la nieta"]. Era buena chica, no era ningún zorrón, os lo puedo asegurar. El amor es ciego... mudo y sordo. Enamorarse es algo que nunca está en nuestros planes y siempre es inevitable. Bueno, la producción cerebral de dopamina y las demás sustancias químicas euforizantes duran unos tres años, a veces menos, pero nunca más de cinco. En cinco años lo volvemos a hablar.

dijous, 10 de novembre del 2011

de tu a tu

Claude Monet


Un prat, un bar, el segle XX o el XXI, qualsevol moment és l'adequat per fer confidències.

dimarts, 8 de novembre del 2011

TOC, TOC, TOC.

JA SÉ QUÈ SÓC! -Va dir l'Esmeralda-. I, automàticament, se l'il•luminà la cara i un somriure va aparèixer segons després d’afirmar rotunda barbaritat. I és que, per necessitat, els essers humans tendim a buscar obstinadament un qualificatiu [vulgarment anomenat etiqueta] que justifiqui la manera de ser, tant nostra, com dels altres. La resta del dia l’Esmeralda va caminar pels carrers absorta en els seus pensaments, acompanyada del somriure que no perd mai la nena a la que li acaben de regalar unes sabates, de xarol, noves. Les seves sabates, però, eren només la nova forma de caminar que prendria a partir d’aquell dia, perquè a partir d’aquell moment les seves idees havien adquirit un significat, desconegut, el que haurà d’anar descobrint a partir d'ara.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Aprofitar els recursos naturals

A qualsevol cantonada pots trobar una escena que faci aparèixer un somriure a la teva cara. A classe de fotografia sempre ens havien dit que la càmera havia de ser una extremitat més del nostre cos, anant sempre amb nosaltres, alhora que també ens havien alertat que sovint la millor fotografia està allà on menys te l'esperes [darrere teu]. Matt Stuart és un gran observador i el carrer un pou de possibilitats inesgotables... es dedica a fotografiar instantànies. I té molt de mèrit. La fotografia instantània té una doble dificultat: per un costat el tema tècnic, el control de la càmera ha de ser absolut i extremadament ràpid, i per l'altre, la capacitat d'estar alerta a tot allò que t'envolta. Es tracta de congelar moments únics, irrepetibles. Moments que passen desapercebuts si vas a 100, si mires el món passant de llarg, si sobrevius al dia a dia sense gaudir de la possibilitat de v[i/e]ure cadascuna de les situacions naturals que es desencadenen cada segon.