Ara que tinc 37

"Vientos de salmos"

... León Felipe.

CAR l’exemple és allò que val

i has de ser exemplar en tot,

exemplar en tots els moments,

t’has d’anar oblidant de tu,

has de ser cadascun dels teus

i fer teua la seua pena

i fer teua la seua fúria,

i així seràs íntegrament,

als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,

i seràs poble per a sempre.

Pena unànime, fúria unànime,

així varen nàixer els salms.

El temps que ve és un temps de salms,

solament perduren els salms

creuant els segles i els països.

Únicament el salm perdura,

i tocaràs mare en el salm.

Contra el dol, contra la injustícia,

contra la brutedad i la tristesa,

i contra la incivilitat,

agafa el salm i entona el salm,

car aquest és temps de salm.

No hi ha millor arma que el salm:

enderroca els murs i els enlaira,

desfà les ciutats i les fa,

i l’esperança està en el salm.

Vicent Andrés Estellés

«Llibre de Meravelles», Manuscrits de Burjassot-1

SALM. 'El terme (que ve del grec ψαλμόζ, traducció de l’hebreu mizmor), designa actualment només els cants d’ús cultual, bé que originàriament podia ésser de caràcter tant profà com sagrat. Hom desconeix la manera com eren cantats; les cantilenes sinagogals i la tradició litúrgica cristiana (salmòdia) no en reflecteixen l’estil primitiu. Els salms de lloança i d’aclamació acompanyaven la celebració diària del culte o la dels dies festius; els de súplica, amb la corresponent acció de gràcies, devien néixer, igual que els cants de victòria, en ocasió d’esdeveniments singulars, tant personals com de tot el poble'. Enciclopedia.cat

2 anys, va fer al juliol...

Fill meu, quan siguis gran entendràs que a la teva mare [dícese yo] només l'interessa polsar el botó del disparador, li sobren tots els processos d'edició d'imatge posteriors. Anem tard però tu m'estimes igual, en sóc plenament conscient.

PER MOLTS ANYS! 

Jo també t'estimo, amb bogeria.

Preparant una visita

Neus Català i Pallejà és una dona centenària, tant o més v/bella que els seus ideals republicans. Es reconeix a si mateixa com una dona ferma, forta, compromesa amb la memòria. Jo la veig com una dona de vida, alegre, optimista... però ha passat a la història com a una dona roja, valenta, amant de la justícia. 

Em sento del tot afortunada: enguany he col·laborat a donar forma a l'homenatge que el govern català, durant tot el 2015, li ofereix en agraïment a tot el que ha fet. Ella renega d'aquest protagonisme, ho accepta tant sols amb la condició que aquesta commemoració sigui una excusa per homenatjar a totes aquelles altres dones que, com ella, van ser preses de la seva llibertat dins els camps de concentració nazis de l'Alemanya de la II Guerra Mundial, després d'una obligada fugida [política] al triomf del dictador Franco. Com a deportada, va sobreviure a l'insult d'aquesta destrucció humana, d'aquesta salvatjada inhumana sense perdre mai l'esperit que encara sembla a ser que l'acompanya: fidelitat als seus ideals, lluita, fortalesa i resistència. 

Sra. Neus Català, necessitem més dones com vostè. Espero tenir la sort de conèixer-la personalment, perquè a l'agenda hi tinc ja en marxa una visita als Guiamets en poques setmanes. 

Foto d'Albert Carreras [aquí Neus Català tenia 95 anys]

Incendis

Se m’acut canviar, millorar una mica, evolucionar. Ara mateix només se m’acut estimar bojament i fer-ho sense ressentiments, viure intensament cadascun dels minuts del dia. Se m’acut plorar sense parar, mullar-me sota la pluja i sentir cadascuna de les gotes fredes lliscant sobre la meva pell.  Se m’acut posar-me a cridar, arrencar a córrer i parar quan el cor em surti per la boca. Se m’acut dir als meus fills que els estimo minut sí, minut també. No tenir cap por, construir un món millor, i fer-ho sense tenir la certesa que l’ésser humà està fet per viure en comunitat. Quin valor té una vida humana? Quina és la nostra essència? D’on vinc? Qui sóc? Què he de fer?

Ahir vaig anar al teatre a veure Incendis. Us voldria parlar de tantes coses que no em surten les paraules. No puc parlar de res, m’acompanya una suau melangia. Bé, el que sí que diré és que us la recomano fermament. És llarga, densa, destra, dura [extremadament dura], trista, dolorosa. Catàrtica. Com diu la mateixa actriu “una experiència única”. Irrepetible. Com quan els astres es configuren i es posen a lloc per donar lloc a creacions meravelloses…  es desborda el sentiment i aflora una obra com aquesta. Per a mi hi ha una frase, i Freud em donaria la raó, que la protagonista diu en un moment determinat i que resumeix el que desencadena aquesta connexió absoluta amb el públic: “hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes”.

Un regal dels déus. Que vagi de gust.
Companyes de viatge: Laura, Anna, Alicia, us estimo.

Barcelona – València

Va seure, rarejaven els seients buits i el trajecte es preveia llarg [03:40 h]. Al seu costat un mascle [com dirien informalment a destí, sobre tot a Horta] mirava per la finestra i somreia al veure com els comiats són tant diferents i alhora tant semblants els uns dels altres... moments d’incertesa i de nostàlgia sobrevinguda; de no saber que dir; de tocar i besar, i plorar. O riure, de nervis. Allà estava ell amb les seves ulleres de pasta i una boina a quadres. Però no tenia pinta de ser ben bé un hipster d’aquests modernus per què sí. No ho era. Menys modern i, pressuposadament, menys superficial, també. A la mà Lovecraft en anglès [un totxo per cert], algú que llegeix textos originals d’un personatge que ha verbalitzat que “el pensament humà és l’espectacle més divertit i entristidor de la Terra” pot ser de tot, menys un hipster modernu. 

-Baixes a València? Va dir al cap de pocs minuts.

Li cremava el silenci. Tenia la necessitat imperant de parlar i comunicar-se, de compartir-ne el saber. Era una font inesgotable de coneixement i de cultura. Li interessava tot: art, cinema, història, pensament. Criança. Política. Receptes de pastissos. Literatura. Religió [només per criticar-ne la tradició judeocristiana]. Música. Llengua. Poesia. Construccions. Ho sabia tot sobre les sèries televisives angleses i americanes: vam quedar que seria el meu nou proveïdor. De tot pensava que en podia fer una classe,  els continguts es convertien en quelcom necessari i interessant, semblant al que seria aprendre al costat d'un bon mestre, o mestra, a l’escola. Vivia a Barcelona perquè treballava a Barcelona. Estava casat i tenia fills i bla bla bla [aquesta és la part que menys m’interessa]. Baixava a València de tant en tant perquè era valencià i bla bla bla  [tampoc m’interessa]. Bé, potser una mica sí, pel fet que la seva tribu estigués a València. Avui en dia amb la tribu lluny ho tens una mica més difícil per concertar la logística i la cura dels infants en el dia a dia.

Era molt observador i atent, poc discret: deia el que pensava, quan ho pensava. Construïa les frases acuradament, les paraules li brollaven del cap ben ordenades, seleccionades, punyents, totes em semblaven anar just al centre de la diana. Ens entorpíem, torbàvem les normes del saber estar a cada frase i mitja. I passàvem d’un tema a un altre sense ordre ni concert: Freud segur que s’hauria posat les botes si hagués estat assegut a la butaca del davant. 

Vaig trobar València una ciutat amable. Em va fer pensar en aquell any que hi vaig anar, per falles, quan em va resultar una ciutat gris i apagada, del pitjor que havia visitat des de feia temps. València era ara alegre, xerraire, inspiradora, irònica, curiosa. Com d’aquells llocs als que visites per devoció una i una altra vegada, dels quals tens la necessitat imperiosa de retornar-hi de tant en tant. Sovint em venen les ganes de baixar cap a València.
[Todo parecido con la realidad es pura coincidencia]

Per anar a dormir XXXVII

[My darling divine]

Més detalls sobre les nenes i els nens...

[SOFIA]

[ELNA]

[CARLA]

[ODON]

[ÀLEX]

i els que falten us els presento la propera trobada.

La quadratura del cercle

Fent una còpia de seguretat de les meves fotos, m'he trobat amb aquesta que no recordava que havia fet, ja fa un temps. Ambdós podrien ser fills meus, per edat. Però no, la gran és la meva germana menor, la Irene. I el petit sí que és meu, quan només tenia tres mesos. La Irene ha estat una tieta jove, d'aquestes tietes que aviat no voldran saber res dels seus nebots perquè li semblaran una incansable font d'extrema pesadesa... ara que anar a sopar i sortir amb el grup d'amics s'intueix com el paradigma de la felicitat.
Quan la Irene va néixer jo tenia 23 anys. Ho recordo com si fos avui: ma mare vestia amb camisa a quadres, em va despertar i va dir-me que anava a l'hospital, que notava alguna cosa. No va voler que l'acompanyés perquè deia que era només rutinari, que no es trobava tan malament... i en hores naixeria el que avui és la quadratura del cercle dels Muñoz Fuentes. Era blanca com la neu i tenia els ulls: massa separats (sempre em recrimina que ho hagués dit!).
La Irene ens obliga a retornar, una vegada i una altra, de manera imantada,  al nucli familiar. M'atrau a ella, i ella exigeix que així sigui. La necessito, i espero que aviat sigui ella la que em necessiti a mi, per poder tenir-la més sovint per casa, per fer-li de quartada, per escoltar-la, per mirar-la i recordar-li que sempre estaré allà, amb els seus nebots, sí, els pesats que la reclamaran tant o més que jo... 

Em moro de ganes

De tornar a la neu. Haurem de pensar en alguna cosa...

[Fotos: febrer'14 a La Molina]

Saray&Ona

... el meu regal de reis. Quantes fotos ens queden per fer plegades!

:)

Terriblement irresistible als 18...

El petit s'ha despertat al món. I ja sé com és. I us puc avançar que és la perla més preciosa de tota Barcelona... :)