Incendis

Se m’acut canviar, millorar una mica, evolucionar. Ara mateix només se m’acut estimar bojament i fer-ho sense ressentiments, viure intensament cadascun dels minuts del dia. Se m’acut plorar sense parar, mullar-me sota la pluja i sentir cadascuna de les gotes fredes lliscant sobre la meva pell.  Se m’acut posar-me a cridar, arrencar a córrer i parar quan el cor em surti per la boca. Se m’acut dir als meus fills que els estimo minut sí, minut també. No tenir cap por, construir un món millor, i fer-ho sense tenir la certesa que l’ésser humà està fet per viure en comunitat. Quin valor té una vida humana? Quina és la nostra essència? D’on vinc? Qui sóc? Què he de fer?

Ahir vaig anar al teatre a veure Incendis. Us voldria parlar de tantes coses que no em surten les paraules. No puc parlar de res, m’acompanya una suau melangia. Bé, el que sí que diré és que us la recomano fermament. És llarga, densa, destra, dura [extremadament dura], trista, dolorosa. Catàrtica. Com diu la mateixa actriu “una experiència única”. Irrepetible. Com quan els astres es configuren i es posen a lloc per donar lloc a creacions meravelloses…  es desborda el sentiment i aflora una obra com aquesta. Per a mi hi ha una frase, i Freud em donaria la raó, que la protagonista diu en un moment determinat i que resumeix el que desencadena aquesta connexió absoluta amb el públic: “hi ha veritats que només poden ser revelades a condició de ser descobertes”.

Un regal dels déus. Que vagi de gust.
Companyes de viatge: Laura, Anna, Alicia, us estimo.