Abróchense los cinturones...

...vamos a adentrarnos en el túnel del miedo.

Per anar a dormir XIV

Moments dolços

M'encanta fer anys. Planificar què faré durant un dia que sempre està replet de petites i dolces parcel·les que em fan sentir part d'un col·lectiu. I també, per sobre de tot, molt estimada. Esperar sorpreses, rebre regals, obrir paquets, les mateixes fotos de cada any davant un pastís de xocolata i nata comprat a la mateixa pastisseria del barri, davant del Parc de la Guineueta. Dinar de restaurant, vestir-me millor, pensar en un desig abans de bufar les espelmes. Sentir per xxx vegada que vaig néixer la nit d'un divendres [com avui], però que ja era dissabte, just passada la mitja nit. Pensar en el pas dels anys, en aquest moment, el d'avui, i retrocedir en el temps per veure en com era, en què m'he convertit i com m'agradaria ser. I poder-ho compartir amb totes aquelles persones a les que m'estimo... en aquest any especial... benvinguts els 33!

25 setmanes

per aquí els mesos passen volant, el Dídac cada cop ens ho posa més difícil i la sin nombre comença fer-se notar... tot i que encara, ni intentant-ho, l'hem poguda veure!

A la foto: la prenyamenta de la Maria Tur Cruz + l'aventurer Dídac Ballester Tur

La foto de l'estiu [descartada]

triar sempre implica renunciar a alguna cosa... en tots els àmbits de la nostra vida. però aquí em permeto el luxe de transgredir la norma i ensenyar-vos la foto que també jugava amb nivell per ser sel·leccionada com la millor foto de l'estiu.

Tres anys de gràcia

Tancar etapes és gairebé sempre un moment difícil. A vegades, per la por que ens provoca haver d’enfrontar-nos a una nova situació i d’altres, per melancolia, un sentiment que s’apropia dels nostres pensaments i ens fa mirar enrere constantment, en busca “d’allò que algun dia va ser millor". Mai podré agrair-te tot el que has fet per mi, o potser si, demostrant-me que vull seguir convertint-me en una persona millor cada dia, que aquest camí només acaba de començar. Despullar-se per dins sempre ha estat més complicat que fer-ho per fora.

Rubens, Les tres gràcies, 1639

Tiene narices

Iba como loco. Rastreando, de un lado a otro. Podía intuir cómo se le aparecían los olores frente a la nariz: como el aroma de una buena taza de café. No podía parar... yo lo ataba para relajarlo, al menos reducía su radio de acción a 4 metros, lo que daba la correa. Le venían por la izquierda y por la derecha, sentía que su olfato reconocía todo lo que se movía a su alrededor: personas, bichos silvestres, las cocinas de los alrededores, las flores de los balcones y más, las de las mesas del salón. Lo estudiaba. Y mientras identificaba sus movimientos se me venían a la mente escenas de "El perfume", donde el chaval giraba cada esquina sometiéndose a las esencias de los objectos, de las personas, de cada uno de los rincones de su entorno.

-"Se le pasará", me dijo la doctora. "Es jóven y tiene las hormonas revolucionadas".

Así que nos fuimos a casa, y aún espero el momento a que Buk relaje su nariz y deje de llevarme de un lado para otro cada día, al sacarlo a pasear.

Los lunes al sol

Tenien tot el temps de món i aprofitaven totes les estones del dia per fer coses: no hi havia dia que no sortissin en busca d'alguna aventura nova per explicar. A casa no hi eren mai. Anaven de Cadaqués a Tàrrega, i a Tàrrega decidien que passarien la nit contemplant les estrelles del Parc del Garraf... el resultat d'una vida "en plena crisi". Una parella inseparable similar a Thelma&Louis, Obèlix&Astèrix, Tintín&Milú, salvant totes les diferències i agafant el millor d'aquests dúos tan particulars i entranyables. Recollien galetes sueques a IKEA i marxaven a la platja, aprofitant aquest estiu boig que encara deixa lluir rajos de sol. I allà les vaig veure, tranquil·les, discretes [bé, si no fós per aquest parasol de l'Estrella Damm que es veia a 100 metres a la rodona]. I vaig poder retratar aquest moment simpàtic, curiós, amorós on ambdues expresaven a l'altre el plaer d'haver-se conegut.

La llave del paraíso... (III)

sigue aguardando sorpresas.

Marisa G.

Al seure aquell primer dia, un calfred va entrar-li pel cos com si una serp recorregués el seu cos de cap a peus. “Confidencialitat i prudència” van ser les dues últimes paraules que la seva nova cap va escriure abans de donar-li a la tecla enviar. Glups, va pensar. Normal, va dir. Per suposat, va contestar. Al començament, la inexperiència li sortia com els bolets, per totes bandes, però la novetat li semblava una font abundant de vida i la curiositat li sentava la mar de bé. Si en el fons, el canvi és la única manera per redescobrir-nos a nosaltres mateixos.

Early red one

sweet, very sweet

Echando el ojo

al f/1.8...