dijous, 30 de juny del 2011

Per a mostra, un tros de paper

¿Què és la perspectiva de gènere?


Fa dies que vaig al lavabo de la feina i surto una mica contrariada. El fet és que a la meva feina, de paper al wc no en falta mai. És tot un luxe, la veritat. Però el paper va canviant de marca i qualitat, a vegades té dues capes, a vegades una, a vegades són més rugosos i d'altres, no tant. Doncs bé, resulta que fa dies que em penso que m'ha de venir la regla, però no acaba de baixar mai. És estrany, ja que no són els dies que em toca, ni tan sols la setmana. Em poso un salvaeslip per allò del "ja baixarà" i de nou cap a la cadira de la feina. Però res de res, ni abans d'ahir, ni ahir, ni avui hi ha hagut cap canvi... no m'ha vingut res. Doncs bé, resulta que el paper de wc que han posat aquesta setmana als lavabos de la feina té un toc rosat inapreciable a la vista. I quan t’eixugues, es tinta d'un color similar al que les dones estem acostumades a veure el primer dia de l'inici de la nostra menstruació. Llavors: podem dir que aquest paper no està pensat des de la perspectiva de gènere perquè la seva fabricació no ha tingut en compte la confusió que aquest color pot crear a les dones, al no haver comptat amb el petit detall que se'ns repeteix un cop al més durant una setmana sencera.

dimarts, 28 de juny del 2011

El paisatge favorit de Catalunya II

avui toca el Massís del Montgrí,




[separació natural del Baix i l'Alt Empordà. 100% recomanat pujar al castell que el corona, apte per tots els públics -301m-]

diumenge, 26 de juny del 2011

Espejito, espejito, cuál es la más bonita de palacio?

Érase una vez un palacio en el que había tres princesas: una rubia, alta y delgada, de ojos marinos, cristalinos. Cristalinos como perlas sacadas de mares lejanos, escondidos, protegidos. Mares con corales preciosos, altamente codiciados por los extranjeros en los bazares de oriente. Era esbelta, tenía un cuello laaaaaaaaaargo y blanco, como un cisne en medio de un lago en plena primavera, intocable, elegante, delicado. Le gustaba leer música. Compositores clásicos de la época: Jacques Arcadelt, Bálint Bakfark, Luis de Milán, Christopher Tye… los interpretaba al violín con sus dedos diligentes e inacabables. Parecía fría, pero era una cuestión de porte. Su físico la distanciaba del resto de sus semejantes. Le gustó durante su adolescencia pero ahora, pasados los veinte, parecía serle más un inconveniente que algo de lo que poder sacar partido. La segunda era pelirroja, salvaje, ávida. Más bajita, pero no mucho. Más rellenita, pero no en exceso. Tenía pecas, muchas pecas, una eclosión continua de ellas por las mejillas… del color de una bonita puesta de sol. La hacían exótica, extravagante, pintoresca -no se acostumbraba a ver tal tez parecida por la zona- era curiosa, divertida, sonreía por cualquier motivo o incluso sin tenerlo. Fantaseaba continuamente. Me recordaba a Diana, diosa romana de la naturaleza, por su vitalidad entre muchas otras cosas. Pero ésta no tenía hermano gemelo. Tenía la nariz fina y puntiaguda como la de un paraguas, o como la de un perro de caza… le encantaba rastrear en el jardín, ir en busca de animales y cuidar las plantas. La última, y la más mayor, era morena. Morena teñida. Aunque ella no decía nada las más progres, salidas de burdeles ancestrales, sabían que ella misma usaba ungüentos para ese fin, a solas, en su cámara, sin la ayuda de ninguna criada. Bajo sus vestidos, que no eran tan entallados como el de sus otras hermanas, llevaba zapatos de paja escondidos bajo las enaguas. “A nadie le gustan pero a mi me encantan” se repetía ella. Era en sus aposentos donde se encontraba mejor, a resguardo del resto del mundo, ruín, cruel. Se probaba perfumes elaborados por un alquimista que se los traía a su antojo. Sacaba a pasear a los perros, y alimentaba a los cisnes que navegaban lentamente por el jardín. Ya les suele pasar eso a las hermanas mayores.

dimecres, 15 de juny del 2011

¡¡¡ Dios existe !!!

I ens portarà de nou al festival del SONAR'11 acompanyats de bons germans, germanes, la verge Maria...



i el colom si cal!

dissabte, 11 de juny del 2011

Desesperezarse

[aguantar la publi please...]
1. Pr. Extender y estirar los miembros para librarse de la pereza o del entumecimiento.

dijous, 9 de juny del 2011

E. Coli

El sector de l'agricultura estatal i una servidora compartim ara mateix uns quants sentiments comuns: ràbia, frustració, desesperació, incertesa i desconfiança, entre molts altres. La causa: una bacteria anomenada Escherichia coli que, per una banda, ha causat un brot letal atorgat erròniament a la producció de cogombres espanyols. Per l'altre, i d'una manera molt menys funesta, per suposat, es manté com un gèrmen a la meva orina i em provoca repetidament, aquestes infeccions de merda. Espero, al menys, que l'errada de les autoritats alemanes sigui la primera i la última vegada que passa, no com les meves infeccions que acostumen a passar sovint. Massa sovint.

dimarts, 7 de juny del 2011

Por qué me he casado

"Normalmente yo escribo mis artículos el domingo, después de echar un vistazo a las noticias en internet para ver cuál de entre ellas puede resultar interesante comentar un lunes. Estoy escribiendo esta columna un miércoles, porque a partir de mañana jueves el día se me va a ir en organizar una cena y una fiesta y revisar listas de invitados. El sábado me caso, así que con suerte el lunes ustedes quizá ya lo sepan... o quizá no, y se enteren leyéndolo aquí.

Me parece que lo lógico es dedicarle esta columna al que el lunes ya será oficialmente mi marido: mi mejor amigo. Me ha hecho muy feliz en los últimos dos años. Me ha aportado paz y tranquilidad de espíritu. Se lleva bien con mi hija, con mi perra y con mis amigos. Le gusta lo que escribo, me acompaña a los conciertos, aguanta mi mal humor, ríe mis chistes, discute mis decisiones con palabras y argumentos y no con gritos ni malas caras y, en general, me hace la vida muy fácil. Para colmo es guapo -o yo lo veo así-, bien educado, atento, amable, un gran conversador y una persona que sabe ver el vaso medio lleno incluso cuando está casi vacío. Por supuesto, hay muchos más peces en el mar. Pero elegir siempre implica renunciar. Y yo no me arrepiento de mi decisión, porque, como ya le dije en un poema que le escribí hace tiempo y que se leyó en la ceremonia: "Me ha enseñado a dar y recibir felicidad como los pájaros que no saben de lunes ni domingos y solo tienen que extender sus alas para usarlas".

Lucía Etxebarria

divendres, 3 de juny del 2011

Els petits canvis són poderosos

Això ens ho deia setmanalent, fa anys, un tal Pep Parés, l’actor que interpretava un personatge molt friki a TV3 a mitjans dels ’90: el Capità Enciam. Jo recordo ser ja una mica grandeta per aquell temps, però l’esquetx era extravagant i l’espectacle del personatge força cutre, pel meu gust. Estratègies de màrqueting pot ser que també ja que ho seguim recordant. En tots els episodis del capità, un lema final tancava l’espectacle, una espècie d'eslògan força contundent: els petits canvis són poderosos. Era l’inici (per a molts) d’una nova Era en la que la massa havia de familiaritzar-se amb conceptes sobre salut mediambiental, sostenibilitat o reciclatge. Aquesta Era la tenim més que superada, per suposat. Han passat 15 anys. Irresponsables en continuen havent, però mirant el meu entorn crec que polítiques se n’ha fet, i treball de conscienciació també. Sóc optimista perquè la màquina mediambiental continua en marxa. Doncs aquest lema em va venir ahir a la ment, com un flash, quan en Jordi Vaquer, director del CIDOB i amic escolta, anomenava la situació actual de revoltes als països àrabs en la conferència que tenia lloc al mateix lloc, a les 19h. Si pensem d’on venen aquestes insurreccions del món àrab, de la majoria de països de la Lliga dels 22 en aquest últims 6 mesos (que es diu ràpid i passen també ràpid), crec que és molt significatiu... molt. Per a pensar-hi. Petites accions, molt petites. O no tant petites, però reduïdes. Una situació crítica portada a l’altaveu de l’Era actual, la del segle XXI, la del món tecnològic on res no passa desapercebut si es disposa de dues eines: una càmera i internet. 4 de gener de 2011: Mohamed Bouazizi es crema viu davant la indigació davant el sistema tunicià. Inmediata reacció de protesta: manifestació al canto. Resposta del règim: augment de la repressió. La roda continua en marxa... s'estén el fenòmen mitjançant les dues eines comunicatives: la càmera i internet, mitjançant les xarxes socials. El règim continua en marxa: ajusta la corda. I la corda, es clar, de tant tensar-la es trenca. Perquè una cosa és demanar més, i l’altra és demanar, quan no es té res. No sabem què passarà però d’aquí 15 anys, espero que la màquina de la democràcia “sense adjectius” encara continuï, en marxa.

dimecres, 1 de juny del 2011