dilluns, 31 de desembre del 2012

FELIÇ 2013






Cada any ens passen moltes coses, a vegades masses, ressumir-ho i fer balanç l'últim diasempre és complicat. Enguany, però, podem dir que a ca nostra un fenòmen eclipsa ràpidament tota la resta. Segur que ens hem deixat algú [Saiga, surts amagdeta a la foto de l'11S...] disculpeu [Kate, Fátima, Alex, Àngels Torras, Anna Estela... sereu les primeres del proper]! Ha estat un any diferent, i feliç. Fins l'any vinent, que serà un tornar a començar... us hi esperem.

divendres, 21 de desembre del 2012

Photoshop CS5 (a falta del 6)

Aquest curs, destino la partida anual que reservo per a formació a fer classes de photoshop. Ni màsters, ni postgraus, ni doctorats: cap pela destinada a titolets notoris i inútils. Faig el que fa mil anys que tinc ganes de fer i mai m’hi he posat, una mica per la poca traça que tinc amb el programari informàtic. Així que ha arribat el moment d’aprendre allò que considero necessari per poder donar a les fotos el toc professional... i és saber retocar. I ja hem començat: primera classe, màscares de capa i capes d'ajust. Primer dia superat però gairebé amb ganes d’abandonar... seguirem intentant-ho. Com diu la meva profa alicia mess: constància i perseverança. I més a poc a poc li diré jo ;)


dimarts, 18 de desembre del 2012

Recta final

Estic preparant la sessió de la Susanna [i de la Greta]. Recordo quan jo estava de 7 mesos, com ella ara. Tenia un panxot similar i em sentia amb la mateixa vitalitat que ella. I sé que li queda el pitxor [i el millor], que és la recta final de l'embaràs. M'encanta veure com el meu entorn va entrant en la marabunta de tenir descendència... només penso en totes aquelles trobades que ens queden per fer per entretenir-los, i entretenir-nos.

dimecres, 12 de desembre del 2012

12 12 12



S'ha despertat la bèstia... Comencem a veure per on aniran els trets a partir d'ara. Es queixa, reclama atenció, crida i plora si no estem per ella i vol constantment que estiguem al seu costat. I participant. La Sofia comença a fer-se gran amb el que això comporta: està molt desperta a tot el que passa perquè ara s'entera més de la pel·lícula. Sap quan entrem i sortim del menjador, quan estem pel mòbil o cuinant. Senyala amb el dit les coses noves i, tot i que encara mellada, crec que ja ha menjat de tot. Ha desmuntat el pastís i s'està menjant una crosta de xocolata que tenia. Pd. I li està creixent la melena :)

dimarts, 11 de desembre del 2012

tot no val

A les classes de creativitat, mentre estudiava publicitat, buscàvem maneres d’inspirar-nos: estudiant els beneficis del producte, el client, els valors que la marca vol transmetre, la ideologia de la firma, el públic que en fa ús, etc. Jo seguia fidelment el consell d’aquell jove professor del que no recordo el nom. Deia: “el més senzill és sempre el més efectiu”. Potser perquè faig bandera de minimalisme i sobrietat sempre m’apodero de conceptes creatius que amb molt poc, diuen moltes coses. Així, cartells com els de les anous de Borges i les ‘zetes’ de Nescafé [ostres que fort, sí que fa anys per no trobar els cartells per internet... ja els buscaré bé] eren els que m’inspiraven i més m’interessaven. Però la veritat és que avui en dia se’n fan a patades, així que com exemple teniu aquest. Senzill, directe i al gra.

 
Doncs bé, al que volia dir. Com a la majoria dels àmbits de la nostra vida, no val tot a l’hora de voler impactar i deixar record en la ment de les nostres persones d’interès. Les campanyes són un mirall de la societat i s’inspiren en ella, això també ho vaig aprendre mentre visualitzava cartells i opinàvem sobre el seu contingut. Mireu aquesta actual: senzilla, directe i al gra, com la de Nescafé. Amb una gran diferència: superats els límits de la sensibilitat, la cura i el bon gust, només queda una mirada de repudi cap a aquests minimalismes que fan comparacions odioses. I molt desagradables. Tot no val. Hi hi ha temàtiques que es mereixen un tractament molt especialitzat i molt menys publicitari.

divendres, 30 de novembre del 2012

Delícies per a llaminers[eres]

Jo no cuino. Reconec que sé fer de tot [la meva mare ja se’n va ocupar d’ensenyar-me’n una mica quan era adolescent]. L’alimentació és l’espai abanderat de les mares, la seva parcel·la intransferible. Serà perquè en temes de salut, i elles bé que ho saben, menjar bé i sà és el més important per al bon desenvolupament d’una persona. Em va ensenyar a fer estofats i pastes, truites de patates i peixos al forn. També salses, i el més important: els trucs que fan que les coses tinguin un toc especial [per exemple posar pastanaga i porro als sofregits...]. De petita elaboràvem els canelons amb la Laura, la meva germana mitjana, una posava la carn al centre de la pasta i l’altra feia els rotllets com podia. Era divertit... molt divertit. Però ara, com que faig el que em dona la gana i a més comparteixo casa [i llit] amb algú que cuina, que li agrada cuinar i que a més ho fa estupendament, estic salvada [i encantada]. Faig molt poca cosa. Sobre tot em dedico a fer el que m’agrada que son ELS DOLÇOS. És fàcil, entretingut, sorprenent i surten unes coses...

LA RECEPTA:
Ingredients: Massa de pasta de full, sucre
Procediment: https://www.youtube.com/watch?v=Bqac_jpJR94

dimarts, 27 de novembre del 2012

Païnt

La valoració post electoral va arribant per totes bandes. Amics, coneguts, intel·lectuals, analistes (i també el seu gènere femení) intenten posar ordre al valorar la nova situació en la que Catalunya es troba després d’unes eleccions, que a més a més de precipitades, han trencat esquemes en l’imaginari col·lectiu català. Ningú s’esperava tal resultat: un vot de càstig cap al partit hegemònic, el que demanava una majoria “excepcional” per poder conduir el nostre país cap a la independència i la sobirania màxima. Sempre he pensat que la democràcia és també molt injusta, però el que sí que cada vegada tinc més clar és que el poble és savi i la seva veu esperançadora. No val tot a qualsevol preu i la bandera no pot contraposar-se al benestar de les persones. Em sorprenc encara dels resultats electorals i felicito als meus amics i amigues votants d’Esquerra Republicana pels resultats obtinguts, que son fruït d’un exercici d’autocrítica així com de la posada en marxa de maquinària nova, sensata, carregada de noves energies.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Berta Vaquer Latorre

Diumenge vam estar dinant a ca els Vaquer Latorre. La Berta té 3 mesos i la Sofia 7, semblen mare i filla. Es miraven l’una a l’altre com reconeixent-se en la seva situació d'ens flotants que fan poca cosa més que anar de mà en mà... feien molta gràcia. Observant-les, s’intueix com seran les personalitats de cadascuna. Si segueix funcionant això dels pols oposats... seran un bon tàndem.

dilluns, 12 de novembre del 2012

El 7


Novembre i els mocs, el refredat i els dies sense la piscina. Amb 7 mesos puc destacar que s’aguanta asseguda tota sola i que li encanta trobar-se davant el mirall i buscar també la mirada de l’altre. Segueix igual de riallera i és més xerraire... i a la taula vol tastar-ho tot (Nutella, formatge, pa, gelatina de maduixa i camamilla, entre d’altres coses, ja han passat per la seva boca). Segueix amb aquests ulls indefinits, grisos o verds depèn del dia, tan macos que em sorprenen continuament. Té els horaris una mica esvalotats i va a dormir tard... crec que s’assembla al seu pare: no troba mai el moment per retirar-se.

dijous, 8 de novembre del 2012

Converses de cotxe

[amb la padrina]

Cicatrius

Amb marques o sense, les ferides del passat estan sempre presents. S'amaguen una mica, amb el pas del temps, i si les cuides es tornen gairebé invisibles. Però mai s'esborren.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

"Por los siglos de los siglos"... MASCLISME.

Aquests dies, a la feina, m'ha tocat idear i preparar el material per fer un taller sobre violència masclista per alumnat de 3r d’ESO, nois i noies de 14 anys. El taller es farà a finals de novembre en el marc del Dia internacional contra l’eliminació de la violència masclista, que és el 25 de novembre. He volgut plantejar el taller com un resum històric que expliciti perquè la violència avui en dia és el que és, perquè passa tan desapercebuda i és acceptada: que els nois i noies s’adonin del paper que a la dona li ha tocat viure al llarg dels segles, de submissió i desemparança jurídica fruït d’un masclisme exacerbat inculcat des dels inicis dels temps. He trobat material molt dur. Llibres que alliberen vivències que llegides semblen absolutament insuportables. Ara seria impensable. Però reflexionant, us dic que el problema és que aquestes vivències encara avui en dia es continuen donant igual [d’una altra manera però igual tot i que sembli contradictori] mitjançant pràctiques a països subdesenvolupats i seguint pautes religioses i culturals [l’ablació, per exemple] que les legitimen. Pensadors i filòsofs en masculí [perquè sí, solien ser homes] establien les pautes de conducta que propiciaven fluxos descarats de violència a les fèmines en totes direccions [mares, filles, esposes]. I ep, he parlat de països subdesenvolupats però els desenvolupats assassinen dones cada dia. Igual de flagrant. Espero que l’alumnat prengui consciència del món aquest tan cutre que tenim, cutre des del dia 1 de la seva creació... i del que ells [i elles] tindran molt a dir els propers anys.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

60 km

17’00h. Comença la 27a caminada Barcelona-Montserrat. Des de la Vall d’Hebron, una hora de pujada fins al cim de Collserola, un turonet proper, fàcil, i ràpid. I amb unes vistes la mar d’agradables de la ciutat de Barcelona. 18’00h. Direcció Sant Cugat passant per Can Borrell, una masia que es troba a meitat de camí. Les prediccions de pluja semblen haver-se esvaït perquè no cau res, de moment. 19’30h. Som 5. Dos de nous: Javi i Albert. I els de sempre, imprescindibles: Carles i Ricard. A Terrassa s’incorporaran 3 més, així que l’equip és de 8. Però a la caminada el total és de 400 persones. Semblem formigues grogues, amb aquests petos de tràfic que ens han obligat a posar per ser 100% visibles. Estem a Sant Cugat. Unes mandarines per hidratar i donar forces i continuem. 21’00h. En poca estona arribarem a Terrassa, les cames comencen a notar que estan desentrenades i que porten unes hores en dança. Quina bogeria aquesta de fer una ruta de 15h sense haver-se preparat. I sense dormir. Veig que encara ens queda molta inconsciència, a pesar de no tenir vint anys. Sense incosnciència no faríem ni la meitat de coses de les que fem, n’estic segura. L’arma ideal per fer front a la por. 23’00h i apreta la gana. Anem tard, ja hauríem de ser a Terrassa... en 30 minuts tindrem l’entrepà a la mà ens han dit. És de nit i tothom camina amb el frontal posat, i qui no en té es menja els tolls d’aigua i va amb els peus mullats, el pitjor que et pot passar quan camines. 23,30h. Terrassa fa olor... a truita de patates. I a caldo Aneto. Super sopar amb cafè de postres, a les 00’00h. I s’incorporen Elena, Carlota i Patrícia. Els adolescents i les adolescents que s’han apuntat a la caminada estan com a les 17h, quina goig veure tanta frescor... hem envellit. El grup és molt heterogeni: des de nens i nenes fins les seves mares, i diria jo que també els seus avis. Sobre tot gent amb ganes de superar-se. El camí que ens toca agafar és de pel·lícula de suburbi: segur que als 80’ aquests túnels i rieres per les que creuem estaven plenes de quinquis. Les afores de les ciutats criden a la marginació i a la degradació. Ampolles buides i aixafades, sacs de runa, gossos bordant, brutícia i graffitis marquen l’entorn perifèric. I el cansanci i la son. 03’00h. Camí de Vacarisses, queda una hora com a mínim. Trepitgem afasfalt (moooolt d’asfalt) i els dits dels peus pessigollegen, de dolor. Ampolles encara no. 04’00h. Parada i fonda. Un donut i una migdiadeta de 10 minuts per remuntar. L’equip està adolorit però bé. Com que aqui escalen, aguanten el tipus millor que els altres. 04’30h. Cap a Olesa! Sembla que la xocolata desfeta ha fet efecte perquè tothom està d’un espitós de cuidado. Hi ha ritme de marxa diria jo. Voldria flotar i no haver de recolzar els peus a terra. Seguim amb l’asfalt [dels collons] i el grup es dissol. Cadascú necessita un ritme diferent, coses de la naturalesa humana. Començo a baixar les rampes de costat, els genolls i tormells no responen, estan reventats. I penso que la pujada des d’Olesa la farà sa mare perquè jo no... es fa palès el cansament. Encara no em crec poder estar aquí, a les 5 de la matinada, després de 12h caminant [amb parades] però aquí. Com diu la tribu: com una jabata. 07’00h. Estem a Olesa i ara he de decidir què faig. Hi ha l’opció de pujar amb autocar fins a dalt, al monestir. Dubto pel meu mal de tormells, però l’Elena, molt intel·ligentment, em diu a cau d’orella: “t’arrepentiràs tota la vida Sònia”. I sí, després d’aquest missatge demolidor, qualsevol es queda per ser remolcat. Amunt que hi falta gent... cap al monestir. 08’00h. Surt el sol per l’infinit, una escletxa roja il•lumina tímidament i dona escalfor. Crec que ha valgut la pena tot plegat només per veure aquest espectacle natural. I en res visualitzo l’últim tram... unes escales baixes que condueixen al somriure més complaent dels últims temps... ho hem aconseguit. 09’30h. La promesa... ;)

8'00h. Montserrat, 27 d'octubre de 2012

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Per anar a dormir XXIX



Aquest vespre han fet el programa [que he començat a veure sense cap tipus d'interès] d'El convidat, a TV3, i a més a més de gratament sorpresa pel personatge, Josep Carreras m'ha fet rememorar. Tenia 16 anys quan el meu pare em va regalar aquest CD, ja havien passat 4 anys del dia de la seva grabació. Recordo escoltar-lo una i una altra vegada, sense cansar-me'n. Em va deixar gelada, connectada amb el món de l'òpera i profundament emocionada. Carreras m'ha fet pensar que, 18 anys més tard, l'emoció és la mateixa. Serà perquè de mestres n'hi ha molt pocs, i ell amb les seves paraules avui ha demostrat que n'és un.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Dia 1

Mai s’havia fixat com era el que tenia al davant: un espai blanc, silenciós, reposat, adaptat a ella. Com un déjà vu, hauria dit que ja l’havia vist alguna altra vegada, potser en somnis, donat que dormint era l’estat en el que millor se li manifestaven situacions del passat. Somiant podia veure amb claredat i descriure tots els detalls, fins el més inversemblant. Però no, estava allà plantada de nou, com un primer dia de feina, amb la sensació del primer dia de feina [una mica menys angoixant]... esperant l’arribada ansiosa de la seva cap.


divendres, 12 d’octubre del 2012

1/2 any

Sis mesos. Ara sí que ens hem quedat sense nadó... les coses han canviat bastant a casa. De la passivitat hem passat a la curiositat absoluta, a l'activitat constant i a les ganes d'estar a totes les festes. Tot i que és de caràcter tranquil [bé, he de dir que sap el que vol i ens ho fa saber] la Sofia està en plena etapa de coneixement, li interessa tot. I també ha passat a menjar de tot: fruites i verdures, carn i cereals. I el que pesca de tant en tant... 

divendres, 5 d’octubre del 2012

Un any després

El magnat d'Apple no ha deixat el seu negoci orfe. L'empresa continua en marxa i sense ser-hi, sembla que l'esperit d'Steve Jobs segueix al capdavant de l'empresa. Això vol dir, al meu entendre, que aquest senyor va saber ser un bon líder. És fàcil veure com desapareixen empreses, entitats, partits, quan la cara visible i possible 'alma mater' que les representa desapareix... qüestió d'ego, de falta de generositat i filantropia, penso. Enllaço el discurs que va fer per a la inauguració del curs' 05 a la Universitat d'Stanford. La realitat supera la ficció i les veritables lliçons no s'ensenyen als màsters...

dimarts, 2 d’octubre del 2012

FTP o DROPBOX?



Aquest curt es presenta a FEMITIC, un concurs de curtmetratges que organitza l'entitat Dones en Xarxa per fomentar l'ús de la tecnologia entre les dones. Si us agrada... voteu-lo aquí (categoria TICs) !

Dedicat a la Sofia i recordant molt i molt, sobre tot el dia de rodatge, a La Follonera.

divendres, 28 de setembre del 2012

¿y tu qué has aprendido hoy?

Las tribus de gorilas están dirigidas por los gorilas de espalda plateada, unos gorilas gentiles y gigantes con una dieta vegetariana. Se alimentan de brotes tiernos, raíces, pulpa y corteza de árbol y frutas. Los 'espalda plateada' son fuertes y dominantes, dirigentes de grupos de 5 a 30 individuos, y son su centro de atención; toman todas las decisiones, median en conflictos, deciden los movimientos del grupo, llevan a los demás a sitios donde alimentarse y toman la responsabilidad de la seguridad y bienestar del grupo.

dijous, 20 de setembre del 2012

celebracions amb festes de carrer


qui vulgui, qui pugui, qui hi sigui... ens farà il·lusió trobar-nos !
us convidem a una birreta
:)

dissabte, 15 de setembre del 2012

La frase de la nit

"No hi ha res que reveli el caràcter
amb tanta certesa com la veu"
Benjamin Disraeli

Ara no tinc temps de parlar-ne. Però ho deixo pendent.

dimecres, 12 de setembre del 2012

5 mesos


Un més a la cistella. La senyoreta Sofia és tota una xafardera somrient que prefereix mirar el seu pastisset color groc abans que a la mama pesada càmera en mà. Està per tot, s'entera de tot, i amb les cares que fa et mostra què vol i que no. Segueix pelona... i amb les seves orelletes que ens donen pistes sobre quí és el pare. I no menja pastissos però fruita, sí ! I ara sí que ja sap qui sóc... :)

dimarts, 11 de setembre del 2012

3 de 6


Avui és la Diada Nacional de Catalunya. Com qualsevol altre 11 de setembre... No. No n'hi ha cap d'igual, cada any es donen cojuntures ben diferents. Enguany s'enlairen un munt de senyeres que van acompanyades de banderes independentistes i també de republicanes. A mi se'm remou tot una mica avui, perquè m'estimo casa meva i la meva terra. Avui tothom espera ansiós una mani activa i repleta, que faci trontollar alguna cosa [els cervells dels nostres gobernants al menys] i que  els 7 milions siguem coneguts una mica més encara fora de les nostres fronteres. Últimament la premsa internacional ens acompanya en la nostra creuada. El que més m'agrada és que avui cadascú, a la mani, si és que hi va, hi anirà va per diferents motius. Jo: pel dret a decidir. Mirant el meu entorn més proper... [l'edifici del davant] estem al 50%. 

diumenge, 9 de setembre del 2012

Ara


 Quin gust [i quina dificultat] trobar allò que vols en el moment que ho vols. 

dijous, 30 d’agost del 2012

collita 2012 i un dòmino...

... a les estovalles de Peratallada. L'estiu s'acaba i això ens ho ha dit el cel [que s'ha tapat] i les prediccions dels propers dies. A l'Empordà plou i s'està de perles... sento la pluja i la veig per la finestra oberta amb les xancles posades. I no em mullaria els peus per res del món. I mentre plou fem l' última de les partides de dòmino que hem amenitzat amb riallades, burles, nervis, males cares, celebracions, robatoris, putejos, futbol argentí, mirades de reüll, farols, bollos, perfectes, imperfectes i últimament  també amb banderilles... Si això s'acaba, buscarem altres espais per trobar-nos fent el que més ens agrada i que coneixem des de petits: compartir.


divendres, 24 d’agost del 2012

Fi

Avui he finiquitat L O S T. Una sèrie televisiva passada del 2004-2010 i coneguda per la majoria ja que en el seu moment va enganxar. L'eufòria que tenia em molestava bastant i no la vaig veure. Quan acabes una serial d'aquests, tant llargs, acostumes a anar-hi pensant. No sé com em sento tot i que tinc la sensació que volia que acabés ja... a casa em diuen que trobaré a faltar els personatges, però intueixo que no. Potser a Hurley. Potser sí la vida aventurera que els i les protagonistes vivien a l'illa. Lost és una sèrie innovadora pel que fa a recursos i altres qüestions audiovisuals i de guió: les connexions entre personatges en el passat, present i futur són perfectes. I com m'agrada veure sèries hauré de buscar alternatives [sona MAD MEN com una propera possibilitat]. I passo de parlar de si és bo o no el final que és un clàssic, perquè per a mi, si us dic la veritat, la sèrie es pot donar per acabada una mica abans de l'últim capítol.

dimarts, 21 d’agost del 2012

diumenge, 12 d’agost del 2012

4 mesos


És dia 12, i amb unes quantes complicacions digitals per fi tenim la foto del mes... espero que d'aquí uns anys la Sofia em dongui classes d'informàtica. Jo seguiré tan palurda com sempre i ella tindrà l'ordinador per la mà tal i com jo tenia en el meu moment el rottring i la tinta xina. Doncs bé,  direu que ha canviat un munt i sí, és cert, ara és quan es noten els canvis més que mai: mireu com aixeca el cap, s'agafa els peus, canta i ens segueix amb la mirada quan entres i surts de l'habitació. I es peta de riure si la trasteges amb les dues mans. Fa molta molta gràcia... què ha de dir la seva mare.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Per anar a dormir XXVI


La recomanació que m'han fet avui. Tot i que, a vegades, les cançons, només són útils per a dos... ;)


Where you thinking that you gotta run to now
With the beating of a tiny heart?
Hang on to the things that you're supposed to say
Millions of stars, they open to your fate

dilluns, 6 d’agost del 2012

Somriure blanc

El passat dia 1 va néixer la Berta, filla dels nostres amics Jordi Vaquer i Josemi Latorre. El naixement era del tot esperat perquè han hagut d'anar a buscar-la lluny, a terres llunyanes on la ciència es posa a disposició de les persones i no al contrari. Com deia el Jordi ahir al mur del seu facebook amb aires de felicitat absoluta [emocions que reconec per haver-les viscut no fa gaire] la nostra societat ha avançat molt pel que fa als drets de la ciutadania en els últims anys i això, malgrat s'hi esforcin, és una batalla guanyada. Moltes felicitats a la parella, esperem conèixer la petita en poc temps !

La Sofia li envia, de moment, un somriure ben blanc... 

diumenge, 29 de juliol del 2012

beatus vir qui suffert [...]

hay fechas que pasan a la historia [medieval ya me va bien] y que nunca van a poder olvidarse... porque marcan un antes y un después en las vida de las personas y porque, aunque sólo en sueños, los acontecimientos fueron siempre esperados.


 

divendres, 27 de juliol del 2012

Crònica d'un desastre anunciat

L'estiu, que omple les cares de somriures i les platges de gent. Que desestressa, que obre horitzons i ens porta a nous paratges, si és que coincideix amb les vacances. La calor de l'estiu, esperada durant tot l'any, és també un ying yang per la salut humana i de la natura. I acompanyada de burilles de cigarretes causa la mort. Al cel fa una setmana es podia veure un futur desalentador, pels propers anys, als boscos de l'Empordà... ara sí, Decrets Llei a corre cuita i ajudes per les zones afectades, però tot post retallades dels cossos de seguretat.






fotos a l'Escala_22 07 12_15:00 h

dimarts, 24 de juliol del 2012

De mis manos...

a las tuyas. Mares que separan continentes... y contenidos. Es uno de mis viajes a Ítaca, aunque por fin descubrí que todos los caminos llevan... a un aprendizaje. Impulsos irreversibles. A veces irreparables. Confío plenamente en las cosas que se hacen por pasión. A ti, la que un día estuvo cerca y muy lejos, y la que ahora está lejos y mucho más cerca. He pensado mucho en ti. Y tu en mi. Esa es la razón que conduce a aceptar las cosas como son, base de todas las historias. Aunque haya costado, como se dice por aquí: más vale tarde que nunca. Buzones que recibirán sorpresas, al menos una entre la multitud de facturas.


diumenge, 22 de juliol del 2012

Entre el cielo y el suelo hay algo


Amunt, avall, amunt, avall, lliscant sinuosament per cadascuna de les vèrtebres com serps que busquen la presa sigilosament entre les fulles... però aquest cop sense atac final. Mans a munt, mans avall, mans amunt, mans avall. Els dits greixosos, calents, brillants, lubricats amb oli d'aloe vera. A la tercera ronda, la C1 comença a relaxar-se. Se separa el cap del tronc [te'l podrien tallar com a Eddard Stark], s'obre  l'estat de calma mental i s'entra al camí d'una futura i propera somnolència. Baixen els punys, fent voltes en rodó, en sentit de les agulles del rellotge. Al tòrax la T10, just a a la meitat de l'esquena, s'arribarà al primer clímax... i es continua baixant. A les lumbars s'atura amb més delicadesa. Les mans s'obren com papallones acabades de néixer que revolotegen amunt i avall, amunt i avall, i segueix la calma infinita.

divendres, 20 de juliol del 2012

Kōan


Sorprendentes: muchísimo, más que mucho, mucho más que mucho. Presentes en las sombras y útiles sólo a la luz del sol. Salen a presión. No caben en los cestos pero rellenan el corazón de buena salud. Hacen sonreír, te despiertan sea la hora que sea. Son absolutamente preciosos. Perlas que no se engarzan en los anillos. Van por libre y vuelan muy alto, llevándote a lo más alto de las cumbres [nada borrascosas] de tu volcán interior. Se transmiten cuando dos se ponen de acuerdo casi sin esfuerzo. Sólo cuando hay entendimiento a la primera, casi sin pensar. Nunca los esperas. Y si no, pasan desapercibidos para siempre, y restarán en el olvido por el resto de sus días.

dimarts, 17 de juliol del 2012

The XX

La Gemma ha posat al descobert al seu blog el 'single' del nou disc de The XX. Els vàrem veure per primera vegada al PS 2011, i aquell moment va ser tant màgic que encara ara la veig, de reüll, amb la seva cerveseta a la mà somrient innocentment amb aquells ullets ... de felicitat. Avui comença formalment l'estiu i agafem carretera i manta [i un munt de bosses que ens acompanyen]. Us deixo amb aquests post adolescents que saben com tocar les tecles més íntimes.

 

dijous, 12 de juliol del 2012

3


3 mesos... la Sofia abans de menjar pastissos s'haurà menjat les mans [ja s'hi ha posat] i els peus [poc li queda]. Avui estem de doble celebració perquè la meva mare fa 51. Sembla mentira per les àvies [i els avis] es tiren quatre dies sense veure-la i ja ens comencen a recriminar el temps que fa que no han vingut... com si no l'haguéssin de reconèixer la pròxima vegada. Els mesos van passant i no hem deixat de presentar-li les nostres amistats, així està, més sociable que mai. Als i les que no heu vingut, ara comença l'estiu i no hi haurà molts dies, però post estiu... teniu cita obligada per mantenir l'esperit afable de la Sofia !