dimecres, 27 de març del 2013

La vida de los Equinoccios

Se levantaba puntual a las 7h. Y como si de un ritual greco-romano se tratara se vestía cada día de negro. Le encantaba sentir el sol penetrando por las ropas oscuras, calientes, y entre tanto negro resaltaba el color carmín de sus coloretes, sin pintar. Salía a comprar el periódico, 1’20€. Paraba en el bar de la esquina y tomaba su café con leche recién hecho, el camarero elegía la cucharilla y el sobre de azúcar [moreno] con letras, negras. Y a trabajar. Trabaja que trabaja en la oficina, tomando medidas, los planos cerrados, y abiertos, y vueltos a cerrar... y escudriñaba a menudo por la ventana buscando a una maldita musa blanca, perdida por las calles de la polis. La miraban todos: por rubia y esas vestimentas con las que, aunque lo intentara, le era imposible pasar desapercibida. Llegaba a casa a media tarde y ponía música negra: jazz, funk, soul, rhythm&blues, hip-hop... dependiendo del día, del humor, era una u otra. Y pronto un sueño profundo se la llevaba a dormir. Y a las 19’00 h llegaba una morena, puntual a la cita. Risueña y decidida. Cada día con la misma media melena negra, lisa, lacia, bien peinadita. Y sin despertar-la, observaba como la otra dormía plácidamente en el lado izquierdo de la cama. La morena iba de blanco, toda entera, con un traje chaqueta que ni el mismo Prada podría haber diseñado. Y escribía. Sólo hacía eso, toda la noche, escribir y gastar bolígrafos, dejando notas inspiradoras que otra utilizaría al día siguiente. Hasta las 07’00 h que un cepillo de dientes aparecía en la boca de una rubia, vestida de negro, dispuesta a ir a trabajar.

Y así es como la noche se convierte en día, y el día en noche, duran lo mismo, viven a meses y kilómetros, pero primavera y otoño están siempre unidos y pendientes el uno del otro. Aunque sólo sea por una cuestión de casualidad...

diumenge, 24 de març del 2013

La família

L’altre dia vaig anar a una reunió organitzada per l’AMPA d’una Escola Bressol Municipal, l’Arbret de l'Eixample. Una col·lega em va reenviar un mail a mi i a la de la bessonada [;)], perquè també és membre d’una a Sant Martí i rep informacions de moltes bandes. Aquesta era una: xerrada “La importància dels rols familiars, la relació entre germans/es i bessons/es". Em va semblar que ara que aviat serem quatre estaria bé rebre inputs vinculats amb “la família” i els vincles positius que haurien d’existir entre nosaltres. 
Jo a aquests llocs sempre hi vaig amb poques espectatives. Perquè després, la ponència et pot semblar un rotllo o la ponent poc entesa o simplement perquè el que esperes no és el que acabes trobant. Doncs aquesta vegada no. La ponent era una canya [captant les nostres impressions, responent a preguntes, generant contingut pràctic] i la xerrada, poc dirigida, va ser un pou de recursos per aprendre coses noves. 
Tinc la sensació que totes les que estàvem allà [i el pare que s’hi va incorporar després] hi érem perquè ho intentem fer el millor possible, que en general hi ha una preocupació per educar coherentment i en profunditat, malgrat els esforços que això genera en el dia a dia. 
Faig aquí una exposició del que jo vaig trobar més important, si més no, del que penso que és més interessant i pot ajudar a fer-ho de manera que en un futur, en el meu cas, no m’hagi de penedir [massa] de com ho he fet. Res del que diré és cap recepta màgica. Ben al contrari, és qüestió de lògica i sentit comú, la mateixa ponent va reconèixer que cadascú ho fa com vol [i pot] i si funciona, que cap mètode és millor o pitjor que un altre. 
Ella és diu Teresa Talavera, educadora infantil i coach familiar. Aquí les reflexions, desendreçades i en masculí genèric: 

1. Un problema no es té fins que arriba. No cal anar pensant en possibles i futurs problemes que vindran quan encara no hi son... quan algun tema et provoqui necessitat de fer un canvi, el faràs. 

2. La logística del quotidià es menja el dia a dia. La relació de parella passa a estar en un segon, tercer o quart lloc, per darrere dels fills i filles, les feines, i la resta de responsabilitats, com les de casa, entre altres. La única manera de poder recuperar espais per fer altres coses, tant amb la parella com les que t’agradin a tu, és organitzant-se acuradament. Un calendari ben fet ajudarà a rascar minuts per fer altres coses que no siguin les relacionades amb els fills. Ella parlava que a aquest calendari calia dedicar-li unes quantes hores... 

3. Ampliant el punt anterior: aprofita amics que tinguin fills per fer “cangurs” de manera que pugueu deixar els nens en bona companyia, de manera gratuïta. Amb els avis també es poden quedar a dormir algun dia, a ells els agrada trencar amb la monotonia i no deixa de ser una aventura. 

4. Els pares som un mirall pels fills. Si el tractes de “pobret”, es convertirà en pobret. Si el tractes de rei, serà el rei. Tu li transmets també bona part d’allò en el que es convertirà... Evitem els etiquetatges i potenciem els punts dèbils per millorar-los, a la vegada que suavitzem els forts. 

5. Quan tu estàs bé, transmets alegria i seguretat. Cuida’t a tu i també serà una manera de cuidar-los a ells. 

6. Som persones individuals i els fills també. Necessiten espais de dedicació exclusiva i quan apareixen els germans [i molt més acusat és amb bessonada] es fa més complicat trobar minuts per poder compartir-los de manera única amb cadascun d’ells. Cal trobar-los, organitzant-se, ajuda a mantenir sana la seva autoestima al sentir-se únics, especials i estimats. 

7. Moltes joguines són, sovint, una font de conflictes. I parlo de moltes, referint-me a la quantitat. L’austeritat també els fa potenciar més la imaginació i els jocs poden crear-se sense la necessitat de comprar res: anar a buscar pals i pinyes a la muntanya, o pedretes al parc, i fer després algun mural... i avui en dia per internet, recursos n’hi ha a punta pala. 

8. Pel que fa als rols familiars, els pares i les mares ocupem un lloc molt característic que no poden ocupar els fills, encara que a vegades ho intentin. Si comparem una família amb la construcció d’una casa, els pares serien els dirigents de l’obra: s’encarreguen que la llar tingui la fortalesa adequada, gestionant sobre tot, els seus pilars. Els fills intenten decidir per nosaltres i posar-se per davant de les nostres indicacions. Deixar-los fer és un error... en el fons ells també necessiten la seguretat i els límits que aporta el NO, acceptar la frustració de no fer sempre el que els agradaria, perquè, pensant-ho bé, no es trobaran gaires coses diferents a la vida. 

9. Entre germans, cal donar l’oportunitat a que intentin solucionar entre ells els seus conflictes. Intervenir és necessari i adequat, però acostumem a fer-ho de manera immediata. Al menys, deixem-los intentar-ho. A vegades el ciri el munten quan apareixes tu en escena, no abans. Això ens hauria de fer pensar... 

10. La Teresa, va comparar l’arribada d’un germà a casa com l’arribada de la teva parella amb una amant, a casa. Si realment és aquesta la sensació d’un nen davant el nou vingut, jo, me’l carregava. Així que destinar els màxims esforços a que el primer fill accepti al segon (i al tercer, i als que vinguin), seran pocs... és aquí quan torna a entrar en joc els moments individualitzats; el no trencar les dinàmiques que el fill gran ja té interioritzades (anar al parc, rentar-se les dents, etc); i es podrà fer col·laborar al gran en la cura del petit, i poc a poc, l’estimarà... cosa que no és automàtica com passa amb la maternitat.



dimecres, 13 de març del 2013

11


Crec que aquest ha estat el mes més cansat... ha fet 11 mesos! Per sobre de tot: vol caminar. Vol ser independent i autònoma, però no pot. Llavors tira dels meus dits per a que l’agafi de les mans i treu panxa per davant, fent camí i xafardejant totes les habitacions de la casa. És taaaaan divertida. M’encanto veient com escolta les meves paraules, com entén frases senceres i com ho tira tot a terra, com sap que el telèfon serveix per posar-se’l a l’orella i parlar, com asseguda gira com un rellotge. Com senyala i fa palmetes estigui contenta o enfadada. Com li surten les dents [separades]. Com juga a futbol i atina. Com xerra, a la seva manera, pels descosits. Com es tapa les orelles en aquell precís moment en que... fa caca. Sí sí, ara tot fa molta gràcia. I jo doncs què he de fer...

riure !

divendres, 8 de març del 2013

8 de març, dia internacional de les dones


Avui especialment penso en ella, la meva filla. En ella quan sigui més gran. Quan tingui 20 anys, i entengui com les lluites de les predecessores han ajudat a que ella i milers com ella, dones del món de moltes generacions, ocupin el mateix lloc privilegiat... que els homes. Avui, a 2013, li explicaria que resten moltes coses per fer, que la lluita encara continua. Que malauradament jugo un paper diferent als dels meus companys. Que les relacions entre sexes, degut al gènere, no son igualitàries. Que la meva lluita ja no és la de les dones de fa dècades, ara és menys visible i punyent però està present en cadascuna de les meves accions, fomentant un canvi en les consciències. I que sí, que sortim al carrer en el dia d'avui a reivindicar el que també és nostre i des de la prehistòria ens va ser negat. Feliç dia de les dones a totes.