dissabte, 31 de desembre de 2011

Foto de família

Soniete a [Bremen, Germany, 2006]

Pels propers, pels llunyans, per a les que he trobat més a faltar, i per a les recuperades, per a la meva família, i a les amistats que són família, pels qui faig cafès, i cerveses, o futbols de bar, per a les companyes de feina, les que estan igual, les ascendides, o també les que es troben a l'atur, pels que comparteixo projectes comuns, pels que han tingut fills o els tindran, per a les que obren camins, o els tanquen, per a les que són realistes i també somiadores, per a les que han trobat parella, pels que ja no hi són i sempre hi seran, per als seguidors d'aquest blog, els d'aquí i les de fora, per la gent que m'estima i em fa la vida més fàcil...
Feliç 2012

diumenge, 18 de desembre de 2011

Ja la tenim aquí

Després del reportatge del creixement de la panxa de la Maria Tur, ja ha arribat! Amb 38 setmanes i conjuntivitis, la Rita Ballester Tur va treure el cap ahir a les 17'40h, pesa 2,840 kg i medeix 45 cm [penso que estaria enconjida quan la van mesurar perquè no és tant petita]. És tranquil·la, s'esgarrapa la cara i busca l'escalfor i la proximitat humana per davant de tot. Clonada del germà gran, el Dídac, el pare no crec que dubti de la seva paternitat... ;)

dissabte, 17 de desembre de 2011

Si...

¡ HEM GUANYAT !

El passat 1 de desembre vam presentar la lipdub de l'Ateneu Roig al FELIP, el Ir FEstival de LIPdubs que organitza RAI, Recursos d'Animació Intercultural, amb la direcció artística de KINOBARNA i el suport de les publicacions de premsa DIAGONAL i DIRECTA. Després de mig any, i sense cap plantejament estratègic, el nostre estimat lipdub ha començat a donar els seus fruits i ha estat escollit entre sis finalistes preseleccionats, tres amb premi:

Ateneu Roig. “La lipdub amb més Gràcia”. PRIMER PREMI
ECOM Moviment Associatiu de Discapacitat Fisica. “Scene Mob ECOM”. SEGON PREMI
Kukutza III. “Kukutza III gaztetxea”. MENCIÓ ESPECIAL
Femarec SCCL Coop. Mixta d’iniciativa social “Melancolía”
Plataforma per la llengua “Lip dub per la llengua”
Fundació Autònoma Solidària – “A cada pas”

No sabeu la il·lusió que ens fa. Per la cura i la dedicació que li vàrem posar, per la implicació a l'hora de posar en comú la proposta comunicativa i per la participació dels i les sòcies el dia 3 d'abril, dia de la gravació... un treball amb 0 pressupost, fet des del conjunt i pel conjunt, amb l'aportació voluntària de tothom. La feina ben feta no té fronteres... té premis. Juan, queda lleig dir-ho: ens ho mereixem, i l'Ateneu, més!


Comitiva de l'Ateneu Roig que va recollir el premi 

dijous, 15 de desembre de 2011

La bombonera

"La vida és com una capsa de bombons, mai saps el que et tocarà" Forest Gump
Avui ens mengem l'últim bombó i us hem de dir que vam fer una tria exquisita. Aquest nadal encetarem una caixa nova, esperem tenir la mateixa sort...

dimarts, 13 de desembre de 2011

Per anar a dormir XVIII


Norah Jones & Anoushka Shankar.
Germanes per part de pare, comparteixen l'amor per la música i un tatuatge. Amb estils completament diferents però en el fons, igual de cuidats i delicats...

It's only love... it's only love... you know... how it feels... feeling is easy... i know. When I was young... when I was young... you know... it was real... my heart was open... but now... i know... i know... i know... better. I've been shown... the other side... and now I see the way... things are. It's only love... it's only love... you know... how it feels... feeling is easy... i know... feeling is easy... i know... feeling is easy... i know

dissabte, 10 de desembre de 2011

Steve McCurry

Aquest fotògraf va fer l'any 1984 la primera fotografia en un camp de refugiats afganès. Ni ell ni la nena sabien en aquell moment com de famosa es faria la instantània, ni com encara avui dia [gairebé 30 anys després] segueix impactant la mirada desafiant i atemorida de la noia de la que no sabíem ni el seu nom. 17 anys després, el 2002, el mateix fotògraf va fer-li un segon retrat volent recuperar les faccions que li van donar fama tants anys. Se la va trobar, i ella va poder identificar-se, Sharbat Gula tenia 3 fills i 29 anys. La seva mirada havia canviat... el verd lluminós s'havia apagat deixant entreveure un to de resignació. Ella va poder veure's a la portada del National Geographic, del 1985, per primera vegada. Històries de vida que no passen desapercebudes.

dijous, 8 de desembre de 2011

dilluns, 5 de desembre de 2011

Essències compartides

Han deixat un paquet per tu aquest matí -va dir la recepcionista just al veure-la entrar per la porta. El paquet no era ben bé un paquet sino una bossa de roba amb una caixa dins. Va pujar cap a casa seva xafardejant, curiosament, què hi havia a l'interior d'aquella bossa verda. Automàticament es va traslladar a un món eteri, pur, sec, enigmàtic i indescriptible... s'aturà al primer pis. 3 minuts va trigar en sortir de l'estat d'enamorament sobtat i pujar al segon, obrir la porta i descobrir que la olor que desprenia aquella caixa li era familiar, reminiscències d'alguna cosa que ja coneixia. Detalls privats i compartits alhora... l'essència del musc. 

diumenge, 4 de desembre de 2011

35 setmanes

Vaig una mica tard i ara la Maria ja està de 36, i a punt de parir, que la nena té ganes de veure la llum...

dissabte, 3 de desembre de 2011

Homo tecnologicus

Vaig perdre la meva BlackBerry fa uns dies. És increible com canvia la vida sense mòbil, com la connexió a internet s'ha convertit en una necessitat, i com aquesta necessitat tecnològica ha anat incorporant-se a la nostra vida de manera desapercebuda. Fa pensar en què erem fa deu anys, o quinze, quan anàvem sense mòbil pel món i quedàvem amb la people a una hora a un lloc. I era possible. Ara sembla que aquesta realitat és una remota idea d'allò que va ser, com si d'això fés cent anys. Però encara hem d'anar a més: com és possible que la renovació dels processos encara sigui costosa i lenta, que un mòbil amb 3G tingui problemes de connexió i triguis tres dies en donar d'alta els serveis de connexió. I sí, ho volem ara i JA, en aquest moment, i en això ens hem convertit: en la generació de la instantània, de la desesperació, de la impaciència... però sense mòbil a mi, que no m'hi deixin.

divendres, 25 de novembre de 2011

25N

Avui és el Dia internacional contra la violència envers les dones. Institucions, entitats, col•lectius, homes i dones a títol individual mostren el seu descontent cap a aquesta xacra social que arrossega la nostra societat, els maltractaments contra les dones. Malgrat els esforços per minorar la situació, encara es produeixen infinitat de casos. Visibles o no, moltes dones pateixen el malson de viure intranquil•les al costat de persones malaltes, agresives, que vulneren els seus drets com a persones humanes. Per a totes elles, aquest post i aquest noi encantador, que fermament i en nom de les institucions catalanes, ha posat de manifest la necessitat d'erradicar aquestes situacions de violència.

Lectura del manifest a càrrec de l'actor i director Julio Manrique. Plaça Sant Jaume, 12h

dimarts, 22 de novembre de 2011

A plató

Ja no recordava la sensació d'estar envoltada de focos, passant calor, amb fotòmetre en mà i en una sala grisa, tonalitat 5, perfecte i neutre... quina gràcia... aquí els resultats: 
  
Àlex [1978]
Míriam [1989]

diumenge, 20 de novembre de 2011

Onada o marea o tsunami [o forat negre]

La ciutadania ha exercit el seu dret a vot i ha volgut El canvi. Malauradament, era intuït per tothom. Quines eleccions més extranyes. Molt incertes, des del meu punt de vista:  [in]decisions en la posada en maxa de polítiques per part dels socialistes; la dreta PPera que, per suposat, no falla mai a les urnes; l'estabilització i/o remuntada d'ERC després de "l'acord d'entesa" dins el partit; les amenaces de CIU amb Duran al capdavant; els canvis político-socials al País Basc; la desafortunada aportació de Cayo Lara a IU; novetats, canvis, i més canvis al mapa polític espanyol que han deixat el color blau com a la tonalitat de fons per a aquests futurs quatre anys.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Interpretacions


Ahir em van fer arribar aquesta imatge ;) Un amic em deia: "t’envio una foto pel teu blog!". Suposo que aquest amic va vincular directament aquest dinar seu amb la sensació de sentir-se como en casa. És increïble com, des de llocs diferents, en moments diferents, amb persones diferents [o sense elles] les nostres estructures mentals ens retornen a emocions que ja em viscut amb anterioritat: la llei de l'experiència, per suposat. Lliurement, un plat a taula et pot portar a pensar en un blog, o en la piscina del veí del costat. Unes tovalles a quadres son el reflex de les mans de la besàvia, o l’olor d’una colònia un prat de groselles ple a vesar. I per mi, aquest plat de carn empanada amb patates és el resultat d’una teràpia psicoanalítca. Cadascú amb la seva interpretació.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Tradiciones familiares

Omar Galliani "New flowers, new saints"

Tenía contradicciones continuas. Salía con un hombre de 64 y ella sólo tenía 25... pero lo quería. Puede que fuera por la educación que había recibido: su padre también era mucho mayor que su madre. No veía con malos ojos aquella relación, al contario, es lo que había vivido. Pero su día a día no tenía nada que ver con el de él: ella iba a la universidad, se relacionaba con gente de su edad. No podía dejar de compararse con las compañeras de clase, que tenían como novios chicos de la misma edad. Éstos llevaban una vida mucho más activa que ella fuera de las aulas, montaban fiestas en casa y se largaban de fin de semana en cuanto reunían unos eurillos para poder pagarse un hostalillo. Pero lo quería. Y como el típico tópico, él era adinerado. Pero no os penséis que a ella le importaba mucho. Le daba igual. Sus tejanos eran H&M, le encantaban los mercados de segunda mano y no tenía más de tres pares de zapatos. Podía disponer de lo que le diera la gana para comprarse tejanos en Diesel o Calvin Klein... pero ella se sentía cómoda dentro de los de 20€ sin necesidad alguna de gastar inútilmente por un nombre de marca cosido al bolsillo del pantalón. Nadie la creía... se mofaban de ella. Por eso mismo, por la condición del ricachón al que se había "enganchado", por los 39 años de diferencia que se llevaba la pareja [la llamaban "la nieta"]. Era buena chica, no era ningún zorrón, os lo puedo asegurar. El amor es ciego... mudo y sordo. Enamorarse es algo que nunca está en nuestros planes y siempre es inevitable. Bueno, la producción cerebral de dopamina y las demás sustancias químicas euforizantes duran unos tres años, a veces menos, pero nunca más de cinco. En cinco años lo volvemos a hablar.

dijous, 10 de novembre de 2011

de tu a tu

Claude Monet


Un prat, un bar, el segle XX o el XXI, qualsevol moment és l'adequat per fer confidències.

dimarts, 8 de novembre de 2011

TOC, TOC, TOC.

JA SÉ QUÈ SÓC! -Va dir l'Esmeralda-. I, automàticament, se l'il•luminà la cara i un somriure va aparèixer segons després d’afirmar rotunda barbaritat. I és que, per necessitat, els essers humans tendim a buscar obstinadament un qualificatiu [vulgarment anomenat etiqueta] que justifiqui la manera de ser, tant nostra, com dels altres. La resta del dia l’Esmeralda va caminar pels carrers absorta en els seus pensaments, acompanyada del somriure que no perd mai la nena a la que li acaben de regalar unes sabates, de xarol, noves. Les seves sabates, però, eren només la nova forma de caminar que prendria a partir d’aquell dia, perquè a partir d’aquell moment les seves idees havien adquirit un significat, desconegut, el que haurà d’anar descobrint a partir d'ara.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Aprofitar els recursos naturals

A qualsevol cantonada pots trobar una escena que faci aparèixer un somriure a la teva cara. A classe de fotografia sempre ens havien dit que la càmera havia de ser una extremitat més del nostre cos, anant sempre amb nosaltres, alhora que també ens havien alertat que sovint la millor fotografia està allà on menys te l'esperes [darrere teu]. Matt Stuart és un gran observador i el carrer un pou de possibilitats inesgotables... es dedica a fotografiar instantànies. I té molt de mèrit. La fotografia instantània té una doble dificultat: per un costat el tema tècnic, el control de la càmera ha de ser absolut i extremadament ràpid, i per l'altre, la capacitat d'estar alerta a tot allò que t'envolta. Es tracta de congelar moments únics, irrepetibles. Moments que passen desapercebuts si vas a 100, si mires el món passant de llarg, si sobrevius al dia a dia sense gaudir de la possibilitat de v[i/e]ure cadascuna de les situacions naturals que es desencadenen cada segon.







dimecres, 26 d’octubre de 2011

30 setmanes

I com si res, gairebé estem ja de compte enrere. A la Maria Tur només se li veu panxa i el Dídac ja pot comprovar que alguna cosa es belluga per allà a dins... alguna cosa que, sense ni tans sols tenir nom, gairebé el fa canviar d'habitació. D'un pèl li ha anat!

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Érase un hombre a un Mac pegado

De dia, de nit, matí i tarda, al tornar de la feina, abans de marxar, abans de dinar, just després de la migdiada. Amb ganes o sense, per feina o per oci, els resultats del futbol. La competència i l'amic: l'as i l'sport. E-noticies, portades de diaris, l'actor del que no recorda el nom. El twitter, twitts a totes hores. Mac i Iphone. No conec jo cap altre personatge que li dediqui a Steve Jobs 18 hores al dia... bé, en somnis segur que també segueix retwittejant alguna cosa.

divendres, 21 d’octubre de 2011

dijous, 20 d’octubre de 2011

Un gran vot a favor (bis)


Volem aclarir que no hem vingut aquí avui per imposar res o perquè pretenem que tenim el dret o l'autoritat de dictar a la ciutadania d'aquest país, als seus diversos actors i als seus representants polítics, què s'ha de fer. En canvi, hem vingut de bona fe i amb l'esperança de poder oferir idees des de la nostra pròpia experiència resolent llargs conflictes que van afligir les nostres societats i pobles, així com d'altres que hem ajudat a resoldre.

Sabem per pròpia experiència que acabar amb una situació de violència i conflicte i aconseguir una pau duradora mai és fàcil, que es requereix valentia, voluntat de prendre riscos, compromisos profunds i generositat i visió d'home d'Estat.

La pau ve quan el poder de la reconciliació pesa més que els hàbits de l'odi, quan la possibilitat del present i del futur és infinitament millor que l'amargura del passat.

Sabem també de la nostra pròpia experiència que quan hi ha una verdadera oportunitat per a aconseguir la pau ha de ser aprofitada. La creixent exigència de la ciutadania d'aquest país i els seus representants polítics per superar el conflicte mitjançant el diàleg, la democràcia i la completa no-violència ha creat aquesta oportunitat.

Partint d'això, pensem que és possible acabar avui amb més de 50 anys de violència i assolir una pau justa i duradora. Veient això, voldríem establir els següents cinc punts:

1. Fem una crida a ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu de l'activitat armada i sol·licitar diàleg amb els Governs d'Espanya i França per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.

2. Si aquesta declaració fos realitzada instem els Governs d'Espanya i França a donar-li la benvinguda i a acceptar iniciar converses per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.

3. Instem a adoptar passos profunds per avançar en la reconciliació, reconèixer, compensar i assistir totes les víctimes, reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials.

4. En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint altres qüestions que si són tractades poden ajudar a mirar d'assolir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com altres relacionades amb el respecte, amb consulta a la ciutadania, cosa que podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència, les terceres parts observadores o facilitadores ajuden al diàleg. Aquí el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades.

5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d'aquestes recomanacions.

Declaració de Conferència de Pau de Sant Sebastià
17 de octubre del 2011

dilluns, 17 d’octubre de 2011

El campo

En El Campo se pueden encontrar cientos de gatos: negros, marrones, blancos, manchados; pequeños, recien nacidos, abueletes; ciegos, tuertos, con conjuntivitis; silvestres, mansos, salvajes; confiados, desconfiados [la gran mayoría]; pero NINGUNO entra en casa.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Despegandoooooooo

El término "Lisztomania" fue creado por el poeta alemán Heinrich Heine (1797-1856) para definir la ferviente respuesta de las masas ante las virtuosas interpretaciones al piano del músico húngaro Franz Liszt. Análogamente, Phoenix habla de esa fiebre que desata a los fans de ciertos grupos, y plantea con la letra de esta canción el dilema de muchos artistas de tener que escoger entre "venderse" al star system, a las discográficas y a los Top Ten, o seguir fieles a sus ideales.
Fuente: www.letras-traducidas.net

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Somewhere, Sofia Coppola [2010]

Algún lugar siempre es un buen sitio para reencontrarse con uno mismo. Da igual cuál sea, en este caso un hotel de famoseo en Los Ángeles por donde han pasado las mejores estrellas de Hollywood. En algún lugar siempre se pueden volver a apreciar las cosas que realmente valen la pena.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Probando probando

el f1.8... qué chungo! un foco tan fino que parece escaparse con sólo el aliento de mis respiros. Poca, muy poca luz y un resultado abrumador: como un abrir de cortinas en un domingo soleado... me encanta. seguiremos... probando!

dimecres, 5 d’octubre de 2011

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Sortida de passes

Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Sant Pere de Torelló, la Sortida de Passes de l’AE Roland Philipps, l’agrupament del que vaig ser membre durant 15 anys, i del que sempre, ja sigui des de la proximitat o en la llunyania, seguiré formant-ne part tota la vida. Els passes són un dels moments més importants i especials per a totes les persones de l’agrupament: pels nois i noies, que canvien d’etapa fruit del projecte educatiu que s’utilitza, abandonen les seves amistats i preveuen un munt de noves; pels i les caps escoltes, que decideixen continuar formant part de la coordinació de l’entitat, canviant d’unitat [o no] per descobrir noves aventures amb infants que tenen característiques diferents; als pares i mares, que veuen com els seus fills evolucionen, es fan grans, com viuen el sentiment escolta i com ploren en aquesta sortida, que és sempre el punt d’unió entre un inici i un final.

Al baixar del cotxe... un munt de records m’han vingut al cap. Aquest terreny no és com qualsevol altre, aquí he viscut moments inoblidables, únics. Moments que m’han acompanyat durant la meva vida. Aquí vaig deixar de ser cap de Castors, deixant també el kraal (equip) format amb la meva estimada amiga Maria Tur. Aquí em vaig fer cap de Pioners, vivint Pioners des d’una perspectiva totalment diferent a quan jo hi vaig ser-hi... Pioners, reminiscències de la meva adolescència. Aquí vam regalar una caixa a la Unitat de Castors l’any 1999, una caixa que vam obrir 10 anys més tard, amb els mateixos castorets i castoretes que ens acompanyaven aquell dia... ells deu anys més grans, i nosaltres deu anys més velles! Aquí vaig fer una foto que es convertí en la portada d’un diari de l’Ajuntament de Barcelona... masses coses. I per acabar-ho d’adobar, aquí és on el meu cosí Moisés, cosí, castoret meu, membre de l’Agrupament des dels 7 anys... abandona l’Agrupament, amb 24. Bé, abandonar abandonar... no! Avui mateix deia que anirà els dissabtes... però rés de “caminar, campaments, rutes”, etc. Està una mica cansat. No sabeu com plorava tot l’agrupament quan l’estaven despedint. El Moisés és Síndrome de Down. I dubto que hi hagi algú més estimat a l’entitat que ell.

El Roland Philipps, com una més entre la resta d’entitats d’educació en el lleure, a més a més de ser una escola de formació, creixement personal i de participació col•lectiva, és també un espai de convivència integral, per a tothom. A mi no m’agrada parlar del terme INTEGRACIÓ amb les persones que pateixen alguna discapacitat. Perquè en algun moment, qui no s’ha trobat exclòs d’espais de relació humana pel que sigui: per portar braquets, per ser molt alt, o molt gras, per trets del caràcter, o per altres inseguretats i manies personals. El que veritablement ha fet i fa l’agrupament en aquest cas és fomentar la COOPERACIÓ, transmetent que l’èxit és el resultat de la suma de les aportacions de totes i tots, i on el que realment importa és unir esforços per a que el grup avanci conjuntament i ningú es quedi enrere. I pel progrés personal, ja es tenen altres espais.

Això és el que he vist, i no sabeu l’orgullosa que em vaig sentir. Per això, i per veure els nois i noies que vaig portar de ben petits prenent decisions sèries i formals, parlant com persones adultes que s’estimen l’agrupament i posen cada dissabte les seves energies per a que el projecte no s’acabi mai.

Visca el Roland !

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Federico García Lorca, poemas para la eternidad

CORAZÓN NUEVO
Junio de 1918 (Granada)

Mi corazón, como una sierpe,
se ha desprendido de su piel,
y aquí la miro entre mis dedos
llena de heridas y de miel.

Los pensamiento que anidaron
en tus arrugas, ¿dónde están?
¿Dónde las rosas que aromaron
a Jesucristo y a Satán?

¡Pobre envoltura que ha oprimido
a mi fantástico lucero!
Gris pergamino dolorido
de lo que quise y ya no quiero.

Yo veo en ti fetos de ciencias,
momias de versos y esqueletos
de mis antiguas inocencias
y mis románticos secretos.

¿Te colgaré sobre los muros
de mi museo sentimental,
junto a los gélidos y oscuros
lirios durmientes de mi mal?

¿O te pondré sobre los pinos,
-libro doliente de mi amor-
para que sepas de los trinos
que da a la aurora el ruiseñor?


EL POETA PIDE A SU AMOR QUE LE ESCRIBA
(Sonetos 1923-1936)

Amor de mis entrañas, viva muerte,
en vano espero tu palabra escrita
y pienso, con la flor que se marchita,
que si vivo sin mí quiero perderte.

El aire es inmortal. La piedra inerte
ni conoce la sombra ni la evita.
Corazón interior no necesita
la miel helada que la luna vierte.

Pero yo te sufrí. Rasgué mis venas,
tigre y paloma, sobre tu cintura
en duelo de mordiscos y azucenas.

Llena pues de palabras mi locura
o déjame vivir en mi serena
noche del alma para siempre oscura.

divendres, 23 de setembre de 2011

Moments dolços


M'encanta fer anys. Planificar què faré durant un dia que sempre està replet de petites i dolces parcel·les que em fan sentir part d'un col·lectiu. I també, per sobre de tot, molt estimada. Esperar sorpreses, rebre regals, obrir paquets, les mateixes fotos de cada any davant un pastís de xocolata i nata comprat a la mateixa pastisseria del barri, davant del Parc de la Guineueta. Dinar de restaurant, vestir-me millor, pensar en un desig abans de bufar les espelmes. Sentir per xxx vegada que vaig néixer la nit d'un divendres [com avui], però que ja era dissabte, just passada la mitja nit. Pensar en el pas dels anys, en aquest moment, el d'avui, i retrocedir en el temps per veure en com era, en què m'he convertit i com m'agradaria ser. I poder-ho compartir amb totes aquelles persones a les que m'estimo... en aquest any especial... benvinguts els 33!

dimarts, 20 de setembre de 2011

25 setmanes

per aquí els mesos passen volant, el Dídac cada cop ens ho posa més difícil i la sin nombre comença fer-se notar... tot i que encara, ni intentant-ho, l'hem poguda veure!


A la foto: la prenyamenta de la Maria Tur Cruz + l'aventurer Dídac Ballester Tur