La hoja en blanco

Cuando de un lienzo en blanco pueden empezar a nacer cosas como ésta, confío en mi, en ti, y en seguir viajando hasta que el sueldo nos lo permita...

Pd. Gràcies Lluís per la teva bona mà amb la pintura! I fins la propera. ;)

El paisatge favorit de Catalunya

Aquesta setmana toca La Gola del Ter, 2011

[Des de Torroella de Montgrí es pot arribar a la seva desembocadura. A la platja de la Fonollera, el riu forma una llacuna per després entrar ja plenament al mar, just davant de les Illes Medes].

Per anar a dormir IV

Confesiones

Ella me enseñó a beber cerveza. A los 20 me parecía amarga, insípida, desagradable, un sabor inaceptable a la boca. Ella bebía a menudo al llegar a casa, para relajarse y dejar de pensar en el trabajo, desconexión rápida. La terraza ayudaba mucho, veíamos Collserola y el Tibidabo des de nuestras sillas blancas; un poco de alcohol era suficiente para olvidarse de muchas cosas. Mi cerveza era siempre compaginada con fanta limón, qué inocente, qué gran desconocimiento de la vida, un disfraz que servía para esconder que en el fondo la cerveza no me gustaba nada. Y, como un cigarro que se enciende tras de otro empecé a tomarla sola, poco a poco: en la terraza de casa, en la terraza del centro, en casa de la una, de los otros, y la amargura se fue volviendo granada dulce que fusionaba al entrar todos los malos rollos... daba igual si era rubia, tostada, negra... volvía lento el estrés, amable la amargura, añadiendo sonrisas a la tontería... Qué grandes momentos... Y seguimos para bingo, aunque con el whisky no hay tu tía.

PS. Beber con moderación y con responsabilidad: no hace daño.

Intrusas

Eran extremadamente inteligentes, muy independientes, más que incontrolables… totalmente libres. No hablaban pero aprovechaban cualquier distracción para aflorar y dejarse ver, salir a flote y volverse las protagonistas de la historia. Sufrían escondidas en los suburbios entre cubos de basura, latas de atún y cajas de tabaco maltratadas por las patadas que los borrachos les daban al pasar.

Se sentía bloqueada.

Sufría sus constantes ir y venir, intentaba hablarlo a veces -cuando ya resultaban ser el centro de toda su atención-. Abría la ventana para ver si conseguía lanzarlas al vacío desde el tercero, aplastarlas contra el suelo, para que no levantaran cabeza nunca jamás. Pero siempre seguían allí, si no era una era otra, como moscardones: zumbidos insoportables que sólo podía ahuyentar mientras dormía, entre sábanas de algodón, siete horas al día.

GaliciaCalidade

L'any passat vaig tenir l'oportunitat de viatjar a Galícia. Ja hi havia anat, anys enrere, quan la UAB va organitzar un viatge d'estudiants per netejar les platges de txapapote després del malaurat accident del Prestige. Del quitrà ja ni se'n parla, res més lluny i més desgraciat per un paisatge que enamora cantonada rera cantonada. Enguany hi he tornat, i tornaré el següent. I si pot ser a la mateixa casa, amb la mateixa gent. Revivint el Che, el Pazo, el veïnat que cull patates, regala ous i dona rienda suelta a la llengua quan troba foranis que s'apropen a les seves terres. I a ella, que també hi tenia vincle directe. Paisatges lunars, marins, plens d'un blau intens, descatalogat. Detalls carrinclons propis d'altres temps ja oblidats. Gràcies al príncep de Broño per la seva hospitalitat i per ser un amfitrió de primera.

Canvi d'escena

Sembla que l'Estrella ha despertat del letargi...

Brooklyn, 2011

Cançó de dilluns de pluja

La meva assessora musical envia avui aquest link, una cançó de Nils Frahm que casa exactament amb el que sento. Un dia gris, reprimit, silenciós, on el piano sona amb notes tristes. Un dia per apretar a córrer al ritme de la pluja o per mirar-se-la darrere la finestra, veient passar peus mullats amb sons de campanes, caps incògnits que venen i van un darrere l'altre. Tot i que es diu Tristana, ella l'ha batejat així... gaudiu en silenci d'aquests 6'12 minuts d'elegància.

Dimecres de cendra

La religió catòlica ja no és el que era. Avui, una pregunta a l'aire, dins el despatx: ¿algú sap la història del dimecres de cendra? Una, la de la meva esquerra, ho ha vinculat directament a una festa pagana. Com no, havia de ser ella, l'Eva. L'Anna ha baixat el cap sota l'ala i s'ha posat a riure "per lo bajini" del pal... "a mi no em pregunteu". A la Marta li ha entrat l'atac de riure al veure semblant espectacle. La Montse s'ha apuntat al club de les "no sabe, no contesta" i al manetes, que en aquell moment estava penjant quadres a l'oficina, li ha motivat el tema i s'ha apuntat a la festa, declarant-se ateu des de feia ja uns quants anys. Finalment, l'enciclopèdia del segle XXI -Sra. Viquipèdia- ens ha donat la resposta... Avui comença la Quaresma que dura 7 setmanes (40 dies). Diuen que avui és dia de dejuni i abstinència, dia d'anar a missa a beneïr-se amb cendra i rams de l'any passat (algú guarda els palmons, i més, d'un any per a un altre!) i és a la missa on se'ns recordarà "Pols ets, i en pols et convertiràs", paraules simbòliques que venen a commemorar la caducitat de la condició humana. I la guinda la posem enterrant la sardina (que també és fa avui), moment que acomiada els carnavals i ens recorda l'abstinència i la fi del divertimento que tot just comença... Que Déu ens agafi confessats, i confessades.

Dia Internacional de les Dones

Aquest any any va per la meva àvia. I per la llibertat d'expressió!

Dibuix: Forges

Delatat

M'ho diu la veu que és una reminiscència d'Albert Pla, de cantautor. El ritme el titlla de surrealista, d'infantil el xilòfon; de clarivident, la lletra. Un rara avis, amb sensibilitat transmesa pel violí. I jo dic que a mi aquest tiu em dona un bon rotllo que t'hi cagues... i unes ganes de que arribi el 3 d'abril, boges.

@soniamunoz