La quadratura del cercle

Fent una còpia de seguretat de les meves fotos, m'he trobat amb aquesta que no recordava que havia fet, ja fa un temps. Ambdós podrien ser fills meus, per edat. Però no, la gran és la meva germana menor, la Irene. I el petit sí que és meu, quan només tenia tres mesos. La Irene ha estat una tieta jove, d'aquestes tietes que aviat no voldran saber res dels seus nebots perquè li semblaran una incansable font d'extrema pesadesa... ara que anar a sopar i sortir amb el grup d'amics s'intueix com el paradigma de la felicitat.
Quan la Irene va néixer jo tenia 23 anys. Ho recordo com si fos avui: ma mare vestia amb camisa a quadres, em va despertar i va dir-me que anava a l'hospital, que notava alguna cosa. No va voler que l'acompanyés perquè deia que era només rutinari, que no es trobava tan malament... i en hores naixeria el que avui és la quadratura del cercle dels Muñoz Fuentes. Era blanca com la neu i tenia els ulls: massa separats (sempre em recrimina que ho hagués dit!).
La Irene ens obliga a retornar, una vegada i una altra, de manera imantada,  al nucli familiar. M'atrau a ella, i ella exigeix que així sigui. La necessito, i espero que aviat sigui ella la que em necessiti a mi, per poder tenir-la més sovint per casa, per fer-li de quartada, per escoltar-la, per mirar-la i recordar-li que sempre estaré allà, amb els seus nebots, sí, els pesats que la reclamaran tant o més que jo...