collita 2012 i un dòmino...

... a les estovalles de Peratallada. L'estiu s'acaba i això ens ho ha dit el cel [que s'ha tapat] i les prediccions dels propers dies. A l'Empordà plou i s'està de perles... sento la pluja i la veig per la finestra oberta amb les xancles posades. I no em mullaria els peus per res del món. I mentre plou fem l' última de les partides de dòmino que hem amenitzat amb riallades, burles, nervis, males cares, celebracions, robatoris, putejos, futbol argentí, mirades de reüll, farols, bollos, perfectes, imperfectes i últimament  també amb banderilles... Si això s'acaba, buscarem altres espais per trobar-nos fent el que més ens agrada i que coneixem des de petits: compartir.

Fi

Avui he finiquitat L O S T. Una sèrie televisiva passada del 2004-2010 i coneguda per la majoria ja que en el seu moment va enganxar. L'eufòria que tenia em molestava bastant i no la vaig veure. Quan acabes una serial d'aquests, tant llargs, acostumes a anar-hi pensant. No sé com em sento tot i que tinc la sensació que volia que acabés ja... a casa em diuen que trobaré a faltar els personatges, però intueixo que no. Potser a Hurley. Potser sí la vida aventurera que els i les protagonistes vivien a l'illa. Lost és una sèrie innovadora pel que fa a recursos i altres qüestions audiovisuals i de guió: les connexions entre personatges en el passat, present i futur són perfectes. I com m'agrada veure sèries hauré de buscar alternatives [sona MAD MEN com una propera possibilitat]. I passo de parlar de si és bo o no el final que és un clàssic, perquè per a mi, si us dic la veritat, la sèrie es pot donar per acabada una mica abans de l'últim capítol.

Per anar a dormir XXVII

Després d'un cap de setmana de Bob Marley... comencem així la setmana.

Rojo pasión

[dónde irán los besos que no damos]

4 mesos

És dia 12, i amb unes quantes complicacions digitals per fi tenim la foto del mes... espero que d'aquí uns anys la Sofia em dongui classes d'informàtica. Jo seguiré tan palurda com sempre i ella tindrà l'ordinador per la mà tal i com jo tenia en el meu moment el rottring i la tinta xina. Doncs bé,  direu que ha canviat un munt i sí, és cert, ara és quan es noten els canvis més que mai: mireu com aixeca el cap, s'agafa els peus, canta i ens segueix amb la mirada quan entres i surts de l'habitació. I es peta de riure si la trasteges amb les dues mans. Fa molta molta gràcia... què ha de dir la seva mare.

Per anar a dormir XXVI

La recomanació que m'han fet avui. Tot i que, a vegades, les cançons, només són útils per a dos... ;)

Where you thinking that you gotta run to now

With the beating of a tiny heart?

Hang on to the things that you're supposed to say

Millions of stars, they open to your fate

Somriure blanc

El passat dia 1 va néixer la Berta, filla dels nostres amics Jordi Vaquer i Josemi Latorre. El naixement era del tot esperat perquè han hagut d'anar a buscar-la lluny, a terres llunyanes on la ciència es posa a disposició de les persones i no al contrari. Com deia el Jordi ahir al mur del seu facebook amb aires de felicitat absoluta [emocions que reconec per haver-les viscut no fa gaire] la nostra societat ha avançat molt pel que fa als drets de la ciutadania en els últims anys i això, malgrat s'hi esforcin, és una batalla guanyada. Moltes felicitats a la parella, esperem conèixer la petita en poc temps !

La Sofia li envia, de moment, un somriure ben blanc... 

Una De Las Grandes