17’00h. Comença la 27a caminada Barcelona-Montserrat. Des de la Vall d’Hebron, una hora de pujada fins al cim de Collserola, un turonet proper, fàcil, i ràpid. I amb unes vistes la mar d’agradables de la ciutat de Barcelona. 18’00h. Direcció Sant Cugat passant per Can Borrell, una masia que es troba a meitat de camí. Les prediccions de pluja semblen haver-se esvaït perquè no cau res, de moment. 19’30h. Som 5. Dos de nous: Javi i Albert. I els de sempre, imprescindibles: Carles i Ricard. A Terrassa s’incorporaran 3 més, així que l’equip és de 8. Però a la caminada el total és de 400 persones. Semblem formigues grogues, amb aquests petos de tràfic que ens han obligat a posar per ser 100% visibles. Estem a Sant Cugat. Unes mandarines per hidratar i donar forces i continuem. 21’00h. En poca estona arribarem a Terrassa, les cames comencen a notar que estan desentrenades i que porten unes hores en dança. Quina bogeria aquesta de fer una ruta de 15h sense haver-se preparat. I sense dormir. Veig que encara ens queda molta inconsciència, a pesar de no tenir vint anys. Sense incosnciència no faríem ni la meitat de coses de les que fem, n’estic segura. L’arma ideal per fer front a la por. 23’00h i apreta la gana. Anem tard, ja hauríem de ser a Terrassa... en 30 minuts tindrem l’entrepà a la mà ens han dit. És de nit i tothom camina amb el frontal posat, i qui no en té es menja els tolls d’aigua i va amb els peus mullats, el pitjor que et pot passar quan camines. 23,30h. Terrassa fa olor... a truita de patates. I a caldo Aneto. Super sopar amb cafè de postres, a les 00’00h. I s’incorporen Elena, Carlota i Patrícia. Els adolescents i les adolescents que s’han apuntat a la caminada estan com a les 17h, quina goig veure tanta frescor... hem envellit. El grup és molt heterogeni: des de nens i nenes fins les seves mares, i diria jo que també els seus avis. Sobre tot gent amb ganes de superar-se. El camí que ens toca agafar és de pel·lícula de suburbi: segur que als 80’ aquests túnels i rieres per les que creuem estaven plenes de quinquis. Les afores de les ciutats criden a la marginació i a la degradació. Ampolles buides i aixafades, sacs de runa, gossos bordant, brutícia i graffitis marquen l’entorn perifèric. I el cansanci i la son. 03’00h. Camí de Vacarisses, queda una hora com a mínim. Trepitgem afasfalt (moooolt d’asfalt) i els dits dels peus pessigollegen, de dolor. Ampolles encara no. 04’00h. Parada i fonda. Un donut i una migdiadeta de 10 minuts per remuntar. L’equip està adolorit però bé. Com que aqui escalen, aguanten el tipus millor que els altres. 04’30h. Cap a Olesa! Sembla que la xocolata desfeta ha fet efecte perquè tothom està d’un espitós de cuidado. Hi ha ritme de marxa diria jo. Voldria flotar i no haver de recolzar els peus a terra. Seguim amb l’asfalt [dels collons] i el grup es dissol. Cadascú necessita un ritme diferent, coses de la naturalesa humana. Començo a baixar les rampes de costat, els genolls i tormells no responen, estan reventats. I penso que la pujada des d’Olesa la farà sa mare perquè jo no... es fa palès el cansament. Encara no em crec poder estar aquí, a les 5 de la matinada, després de 12h caminant [amb parades] però aquí. Com diu la tribu: com una jabata. 07’00h. Estem a Olesa i ara he de decidir què faig. Hi ha l’opció de pujar amb autocar fins a dalt, al monestir. Dubto pel meu mal de tormells, però l’Elena, molt intel·ligentment, em diu a cau d’orella: “t’arrepentiràs tota la vida Sònia”. I sí, després d’aquest missatge demolidor, qualsevol es queda per ser remolcat. Amunt que hi falta gent... cap al monestir. 08’00h. Surt el sol per l’infinit, una escletxa roja il•lumina tímidament i dona escalfor. Crec que ha valgut la pena tot plegat només per veure aquest espectacle natural. I en res visualitzo l’últim tram... unes escales baixes que condueixen al somriure més complaent dels últims temps... ho hem aconseguit. 09’30h. La promesa... ;)
8'00h. Montserrat, 27 d'octubre de 2012
