Sento estupor en veure com avança la vida, imparable, incansable,
enèrgica. S’escapa com sorra entre les mans i la visc intensament, dia a dia, sense
cansar-me’n [bé, a vegades un mica.]. L’Odon és el petit gran home que omple
bona part de la meva vida.
El nen d’ulls negres que tot just fa un any sortia de la
meva panxa ha fet un anyet, un sí, el primer, el primer al nostre costat i per
sempre. L’Odon és tot un caràcter: té el seu món propi, es concentra amb les
seves joguines, amb les seves ombres, l'interessen molt les rodes dels cotxets, picar el
tambor, tirar les torres i quan més altes siguin, millor. Té caràcter i no
permet que li canviïn els plans, ho té tot força clar... repta i trepa pel sofà,
les portes i les taules; gateja d’aquesta manera tant seva per tot arreu, a
casa, a la platja, al parc, tothom li dedica un somriure. Ja sap quants anys té!
Em veu i se l’il·lumina la cara. Això no es pot pagar amb
tots els diners del món. I fa aquesta arruga de nas que em te enamorada d’ell,
per ser així, feliç, caparrut, mogut, impacient, temorós, parlador, inquiet, ruc... i el més encantador.
