una amiga como tu

oda als peus

perquè són els únics que em suporten cada dia, i sense queixar-se. perquè aguanten el pes de les meves responsabilitats, siguin quines siguin. perquè em deixen ser independent, tirar endavant i girar cua, també. perquè es vesteixen per l'ocasió i es descalcen per sentir les contradiccions de la vida: el parquet calent i la fredor de les rajoles de l'habitació. perquè són lletjos i ningú se'ls mira massa, al contari, són criticats. perquè m'agrada fotografiar-los. perquè es fan manetes i no peuets. perquè els meus peus es mereixen una mica d'atenció....

Mataharis, que no Mata Hari

El divendres, a TV1, van fer una peli que, per casualitat, em vaig posar a veure. I em va impressionar tant que no puc deixar de recomanar-vos-la, fer un post en el blog i mirar d’empapar-me d’ella durant un temps, cosa que acostumo a fer quan alguna pel•lícula em deixa un bon sabor de boca. El guió d’aquesta pel•lícula és tan excel•lent que pot deixar-te sense alè, de tant riure. I pot fer-te tremolar a l’escolar algunes de les grans veritats de la vida.
Per fer-vos cinc cèntims, Mataharis, dirigida per Icíar Bollaín, explica la vida de tres dones, dones reals _sense talons ni massa maquillatge_ amb problemes reals. Dones que treballen, tenen família, sobreviuen a la marabunta diària d’enfrontar-se a desvetllar les vides d’altres persones _perquè són investigadores privades!_ i poc a poc sense saber-ho, desvetllen també les seves mateixes.

Daniel Cohn-Bendit

Por la sensatez, el sentido común, la cooperación internacional, la dignidad, y mucho más.

Parlament Europeu, 5-5-2010

Jornada LGTB

Avui, per un tema de feina, he assistit a una Jornada sobre LGTB organitzada en el marc del 28J. No tinc clar si fora dels i les interessades a nivell personal i/o professional, aquestes sigles signifiquin alguna cosa. La jornada anava en referència al tractament que fan els mitans de comunicació del col·lectiu LGTB: Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.

La veritat és que res del que s'ha dit m'ha causat gaire novetat, la realitat és que avui en dia continua havent-hi discriminació en molts àmbits de la societat i també en aquest, en el que es posa de manifest com la orientació sexual de les persones encara no està naturalitzada, a nivell social i cultural, i és clar, com a reflex, en el tractament que en fan els mitjans de comunicació.

El missatge de la jornada no pretenia en cap cas ser catastrofista, però alguna de les ponents no s'hi ha pogut resistir. La impotència que emanaven les seves paraules evidenciava tal indignació i malestar, que crec que ningú de la sala ha pogut deixar de ser partícep del seu sentiment.

Bàsicament, la conclusió podria ser que no hi ha normalització en el tractament del col·lectiu LGTB en els mitjans de comunicació (ni en molts altres sectors de la població -com poden ser la gent gran, les dones-). I no només això, sinó que sense saber-ho (o sabent-ho) els mitjans exerceixen una doble discriminació encoberta: per una banda la invisibilització d'aquests col·lectius i per una altre, la visibilització estereotipada que reprodueix tòpics i típics que a mi, la veritat, em molesten bastant, per no dir molt. Es perd per totes bandes.

La jornada també ha servit d'excusa per presentar un document elaborat pel Fòrum d'entitats de persones usuàries de l'audiovisual, un conjunt de recomanacions per a la no discriminació per raó d'orientació sexual i d'identitat de gènere.

Em grinyola que en plè segle XXI encara s'hagin de fer jornades d'aquest estil, com cartells d'aquest estil.

Mucho más liviana...

"Se enfadó consigo mismo, pero luego se le ocurrió que en realidad era bastante natural que no supiera lo que quería: el hombre nunca puede saber qué debe querer, porque sólo vive una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni enmendarla en sus vidas posteriores (...). No existe posibilidad alguna de comprobar cuál de las decisiones es la mejor, porque no existe comparación alguna. El hombre lo vive todo a la primera y sin preparación. Como si un actor representase su obra sin ningún tipo de ensayo. Pero ¿qué valor puede puede tener la vida si el primer ensayo para vivir ya es la vida misma? Por eso la vida parece un boceto. Pero ni siquiera boceto es la palabra precisa, porque un boceto es siempre un borrador de algo, la preparación para un cuadro, mientras que el boceto que es nuestra vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro. {Einmal ist keinmal}, repite Tomás para sí el proverbio alemán. Lo que ocurre sólo una vez es como si no ocurriera nunca. Si el hombre sólo puede vivir una vida es como si no viviera en absoluto."

Milan Kundera, La insoportable levedad del ser, 1984.