Estàs acabada,
PERQUÈ ets insuportable. Per les teves impertinències que són moltes i tan desagradables com els grans que tens a la cara, ¿o són resultat de les ferides que et fas de tant rascar-te?. Si és que ni tu mateixa et suportes, per això fas insofrible la vida dels altres.
PERQUÈ ni la carronya té a veure amb tu, t’encanta remenar la merda i ficar-hi el dit per veure si està ben calenta, que és quan fa més pudor i més la disfrutes.
PERQUÈ ets una arpía, falsa, lianta, mala persona. Com disfrutes veient el sofriment dels altres... quina llàstima que a la teva edat encara no t’hagis trobat la sola de la teva sabata. Però espera’t a Sant Martí, que ja saps que els hi passa a tots els porcs, i les porques.
La sabiduria popular ens diu que les coses, i les persones, les apreciem quan ja no les tenim. Però malauradament no hi ha cap mecanisme cerebral que ens ajudi a recordar-ho d’una vegada per una altra, és la vivència directa d’aquesta pèrdua la que desperta el sentiment nostàlgic de “la falta de”. He perdut una dosi diària i inesgotable d’afectuositat, em manca l’empatia d’algú que sap que fer equip és confiar plenament en el de davant, sense reticències. Tinc insuficiència de cafeïna compartida, defecte de mirades i somriures de complicitat. L’ambient és fred i l’alegria és escassa... fins i tot tobo a faltar les trucades impertinents d’una tal Cor. L’absència em fa arrepentir-me de tot allò que podria haver millorat i no vaig fer, però com continua dient la sabiduia popular, el que està fet, fet està. Ara, ningú ens podrà treure els bons moments que són molts i inoblidables. Un petonàs!
