1, 2, 3, 4 vegades, 5, 25. Obstinada, com l’Estel Ning Juan. Somiava amb les onades de Folegandros, les que havien estat sempre ben lluny i molt properes, les d’allà on s’acaba l’horitzó. A Folegandros esperava trobar la serenor definitiva, fugint del contrapunt continu que envaïa la seva vida.
4 comentaris:
Gràcies Sònia. Senzillament, preciós. Una abraçada (que t'hauré de fer personalment) des de Folegandros.
jo hi poso la foto
:)
Quina gràcia que justament t'enganxi aquesta, a mi també és una de les que em va flipar més, des del primer dia que vaig sentir l'àlbum.
:)
Si és que a Palafrugell tenim bons gens, no es pot negar!!! Jejejejeje
Mariona.
ai si... és taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan deliciosa...
visca Palafru
:)
Publica un comentari a l'entrada