Enguany

Deixaré que sigui la Irene qui ens deixi el missatge pels propers dies...

En remull

Com els cigrons: en remull. A aquest parell cada dia costa més treure'ls de l'aigua!

Nenes i nens (I)

La Sofia cada cop interactua més amb els altres. No és que intimi massa, tampoc no té edat per compartir les seves estones de joc tot i que ara hem vist que pot comentar la jugada amb algú altre del seu tamany... un gran avenç. Com a pares, hem notat que comença a ser molt més fàcil sortir, anar a casa d'un, de l'altra, sense que sigui un infern logístic... preveiem que cada cop més compartirem activitats junts (i ens deixaran fer sobretaula, fins i tot). Jo només penso en viatjar, viatjar i viatjar, veurem si es pot fer en comunitat.

Per cert: a la foto hi són tots els que estan, però no estan tots els que són. En falten uns quants, i alguna que ha de venir.

Odon, Sofia, Carla, Àlex

Aina & Júlia

Per aquest nadal, la Marta i l'Albert volien preparar una sorpresa per a la família. I em sembla que ho han aconseguit. Felicitats per aquesta parelleta tan ben feta que teniu! Són un encant, a més que m'ho van posar molt fàcil :)

El petit ha fet 1 ANY !

Sento estupor en veure com avança la vida, imparable, incansable, enèrgica. S’escapa com sorra entre les mans i la visc intensament, dia a dia, sense cansar-me’n [bé, a vegades un mica.]. L’Odon és el petit gran home que omple bona part de la meva vida.

El nen d’ulls negres que tot just fa un any sortia de la meva panxa ha fet un anyet, un sí, el primer, el primer al nostre costat i per sempre. L’Odon és tot un caràcter: té el seu món propi, es concentra amb les seves joguines, amb les seves ombres, l'interessen molt les rodes dels cotxets, picar el tambor, tirar les torres i quan més altes siguin, millor. Té caràcter i no permet que li canviïn els plans, ho té tot força clar... repta i trepa pel sofà, les portes i les taules; gateja d’aquesta manera tant seva per tot arreu, a casa, a la platja, al parc, tothom li dedica un somriure. Ja sap quants anys té!

Em veu i se l’il·lumina la cara. Això no es pot pagar amb tots els diners del món. I fa aquesta arruga de nas que em te enamorada d’ell, per ser així, feliç, caparrut, mogut, impacient, temorós, parlador, inquiet, ruc... i el més encantador.  

11 mesos

Aquest noiet s’està espavilant de mala manera... hauríeu de veure com gateja. Va que se les pela. En alguna d’aquestes s’ha tirat la làmpada i l’aspirador de peu a sobre... s’està fent gran... està divertit i riu amb la germana, comencen a interactuar compartint [i barallant-se] per les joguines. També mostra interès per la tecnologia, el ditet va sol per la pantalla amunt i avall, remenant el que troba... m’encanta veure’l mirar la seva ombra. Es queda captivat, belluga la ma i el braç, ressegueix el moviment una i una altra vegada. Em fa pensar en com els adults ens hem desconnectat de la natura i de les qüestions més bàsiques, i humanes...

Visions

El 1995 es va publicar una entrevista que Imma Sanchís havia fet al premiat i respectat fotògraf Sebastiao Salgado a París al '94, en format 'carta' l'autor dedica unes paraules a tots els i les fotògrafes novells. A més de visionària, confirma el lloc que la fotografia actual [de reportatge] té al món i encara ara es poden subscriure totes i cadascuna de les funcions que atorga a la fotografia i al fet de fotografiar. 

Val la pena rellegir-la, gairebé 10 anys més tard...

Carta abierta de Sebastiao Salgado a los jóvenes fotógrafos que quieren comprometerse. 

Tenía una pequeña bicicleta con motor que me llevaba de un extremo a otro de la ciudad, de una redacción a otra. Me pateaba todas las revistas y periódicos de París. Siempre he trabajado mucho. Hoy, el hecho de que me haya convertido en una referencia en el mundo de la fotografía documental, no es algo que me agrade, ni creo que deba ser el objetivo de ningún fotógrafo que se dedique a contar una pequeña parte de la historia de la humanidad. Sería un contrasentido. Lo que me ha ayudado a luchar y a vivir, a permanecer firme, ha sido la creencia de que con mi trabajo podría contribuir a crear un debate sobre los errores e injusticias de esta tierra. Los caminos son amplios y uno no puede abarcarlos todos, pero eso no es importante, lo que cuenta es que detrás de tus fotos haya una intención, un sentido que aglutine tu forma de entender la vida y que se exprese de una forma organizada y constante. (…) La foto de la vida. La posibilidad de participar siendo tú mismo, con todo tu ser, tu cultura, tu ideología, tu manera de hacer las cosas, en definitiva, con coherencia, en un momento histórico determinado. Participar viviéndolo y contándolo. ¿No es magnífico? (…) La técnica es una variable que tú utilizas para expresar ese punto de vista y sólo es importante hasta que la dominas completamente. Cuando la técnica deja de ser una variable y se transforma en una constante, porque la has asimilado de una forma personal y te sientes a gusto con ella, entonces se convierte en el papel sobre el que tú vas a escribir. Cada uno tiene su técnica, pero eso no es lo importante, igual que tampoco lo es la elección del blanco y negro o del color. Lo verdaderamente importante e cómo tú, persona implicada en el momento histórico, vas a recibir informaciones del mundo en el que estás viviendo, las vas a ecuacionar en tu cabeza y vas a intervenir en esa realidad a través de la materialización de todo ese proceso. La fotografía de militancia no es aquella que sostiene una ideología política, sino aquella que defiende la integridad del fotógrafo, de todos sus actos, y se proyecta en la forma de realizar su trabajo. Los reporteros gráficos son aquella gente que sigue la cresta de la ola de la historia y la cuenta. (…) Un reportero gráfico es un vector que une determinados acontecimientos de la vida de determinados grupos humanos con otros agrupamientos humanos que no han tenido la posibilidad de ver y entender esos acontecimientos de forma directa. (…) Los peligros que conllevan las nuevas tecnologías son importantes. Manipulación de las imágenes, falsificación, producción de imágenes en síntesis, la amalgama de varias fotografías para hacer una foto ideal. Pero de poco sirve únicamente tener miedo, hay que luchar para que se establezcan unas normas bien definidas que regulen esta manipulación, y ese movimiento debe partir de los propios fotógrafos. Para adaptarse al nuevo universo de comunicación, los fotógrafos tendrán necesariamente que cambiar la manera de pensar y realizar los reportajes. Hasta ahora, la fotografía documental tenía una dimensión muy precisa, la de ilustrar un texto. Yo creo que la fotografía va a tomar una dimensión mucho más amplia, habrá que contar una historia con la secuencia fotográfica. Cada vez más la comunicación se rige por la imagen: es posible es posible pasar una información visual de igual fuerza en España que en China, Brasil o Japón. El texto pasará a ser un complemento de la forma visual. (…) Será necesaria una adaptación en la manera de intervenir en la realidad y contar una historia con la fotografía, que deberá convertirse en una secuencia ideal con principio, desarrollo y fin. (…) Es probable que el reportero tradicional desaparezca; tal como desaparecerán las grandes agencias de imagen, que actualmente están todas en crisis, si no encuentran una manera de adaptarse a las nuevas formas de información. La rapidez con que estas agencias distribuían las imágenes de actualidad, ya no es el concepto primordial, lo importante es la idea, la globalización, el punto de vista que un fotógrafo aporta sobre los problemas, su propuesta. Es necesaria una revolución del reportero gráfico. Si un joven hoy me preguntara:’¿Qué tengo que hacer para ser un buen reportero gráfico?’, le diría: estudia, procúrate una buena formación, una información general excelente. Tienes que tener una formación en economía, en antropología y en sociología porque vas a tener el privilegio de ser el centro de la información. Hay que hacer un esfuerzo muy grande de comprensión, de apertura, para entender la realidad en la que estamos involucrados. La sociedad en la que vivimos se ha convertido en algo muy complejo y a la vez muy pequeño. Vivimos en una comunidad planetaria, hay una aproximación de todas las economías, de todas las culturas; todos los problemas del mundo están relacionados. Antes era posible localizar la patria del capital, ahora resulta imposible, la crisis de Japón está íntimamente ligada con la crisis europea. La violencia, la falta de recursos que creíamos un monopolio del tercer mundo del tercer mundo, ya está llegando aquí. Vamos en dirección a la raza universal. Por primera vez en la historia de la humanidad vamos a ser modernos, porque vamos a ser urbanos, en treinta años el 70% de la población mundial vivirá en ciudades y la posibilidad de formación y de información en las ciudades es muy grande; continuamente, simultáneamente, sabremos lo que está ocurriendo en cualquier punto del planeta. Son muchos los fotógrafos que me han expresado su temor ante la posibilidad de que el cine y el vídeo eclipsen la fotografía. ¿Será necesariamente ése el formato del nuevo universo informativo? Sinceramente, creo que no; porque la fotografía fija resume con claridad un pasaje de la historia. Cualquier fenómeno tiene puntos de intensidad cargados de poder. La fotografía fija ese momento, es un resumen poderoso de la realidad. Y un conjunto de fotografías te cuentan una historia de una forma mucho más contundente de cómo la pueden contar el formato vídeo o cine, donde existen momentos fuertes y momentos de total distracción, disolución. (…) Creo que el discurso fotográfico no va a perder su función, muy al contrario, se va a ver fortalecido por la necesidad de concentración de los mensajes. El texto, el vídeo y la fotografía no son alternativos, son complementarios. El camino de todo fotógrafo, de todo profesional, es largo; y no siempre tan claro como desearíamos. (…) En esencia, creo que no se trata de especializarse, sino de concentrarse en lo que tú crees que es realmente importante y por lo que vale la pena luchar y vivir'.

10 i visca Catalunya!

El nostre fill ha decidit celebrar els seu 10 mesos de vida amb llàgrimes als ulls i una ma enlairada que ho diu tot... com un bon patriota. No us voldré desinflar els pensaments catalanistes al respecte, però la veritat és que a ningú se li pot fer passar per l’agonia de ser fotografiat amb la panxa buida, que és el cas. I pel que fa a la ma, us puc dir que a hores d’ara està més interessat en ser un bon ballarí de sevillanes, que no pendent de la causa independentista que ens ocupa a diari.

L'Odon està plenament integrat en les rutines de la llar... coneix cada espai i cada cara que se li apropa. I les que no, les mira i intenta trobar-hi el parentiu, perquè no plora ni fa masses ganyotes, cosa estranya en aquestes edats.

Faig cada mes un nota al mòbil, per no oblidar què és allò significatiu que l’he vist fer i aprendre cada mes, aquest: xerra i xerra i la primera paraula que ha dit és: TATA; té un geni infinit [no tinc paraules per definir-ho]; li hem tallat els cabells [que tenia unes grenyes que semblava Curro Jiménez]; no gateja però fa voltes de croqueta i arriba a llocs impensables; dorm tooooooota la nit [i sense molestar]; toca les castanyoles amb les mans i es queda captivadíssim quan mira la televisió... quin Perill.

No sé si ho he escrit alguna vegada abans, però ho segueixo sentint i ho vull seguir dient. He re_connectat amb el gènere masculí. L’Odon és l’únic home que m’entén i m’estima de veritat. Els seus ulls m’ho diuen cada dia.

2 anyets...

... o 24 mesos, m'agrada pensar que aquesta rinxols d'or és encara un bebè, però ja podeu veure que no en té ni una gota. Aquesta senyoreta que va néixer tal dia com avui fa dos anys, inesperadament i per sorpresa, s'ha anat convertit en el huracà que centra totes les mirades de la casa. Absorbent com les esponges, aprèn a passes de gegant i ens absorbeix també una mica a nosaltres i la nostra energia... és l'etapa més divertida i més cansada de la Sofia.

No podria sentir-me més satisfeta veient com creix, com es relaciona amb el seu germà, com li fa petons i l'abraça [i li pega, també]. Com em mira de reüll, com demana i demana i demana sense compassió... com se surt amb la seva, com es pinta les mans i el cap i la taula amb retoladors; com menja pernil sense respirar; com es treu les gomes del cabell -que no suporta-; com es penja la motxilla a l'esquena per anar a passejar; com alimenta a les nines; com es treu sabates i  mitjons a caaaaaaada trajecte de cotxe; com canta i fa la cocreta [li va ensenyar la tieta Irene]; com apareix per la cuina demanant pipes; com es desperta cada nit de l'any per sentir-se acompanyada; com com com com...

Me la miro i em costa de creure el que ha canviat des de que arribar a les nostres vides. Vaig llegir un llibre de Victòria Sau on el leitmotive era que la maternitat no existeix [molt i molt argumentada, per suposat]. Perdoneu-me però us he de dir que aquesta frase està molt mal construïda... sento que la maternitat és una font de coneixement taaaan gran, que ni en una vida serà suficient per aprendre-ho tot.

Sentir que algú et necessita és una sensació estranya, però alhora vital i indispensable per ser feliç.

9 mesos!

Us podeu imaginar com va acabar aquest deliciós pastís de formatge 2 segons després de posar-me al davant i fer la instantània... doncs sí. A la seva boca. De moment ja sé que alèrgic al formatge no és. El senyor Odon ha sortit de la bombolleta de bebé adormit amb ganes de dir 'aquí estic jo'. I té molt, molt molt i molt GENI! M'encanta. A veure qui de vosaltres s'atreveix a treure-li alguna de les seves joguines de les mans. Us repto! 

Per anar a dormir XXXVI

Bodies, can't you see 

What everybody wants from me

Sense retorn

Busca un lloc on perdre't.  I oblida la resta.

Fotos al Delta [del Llobregat]

Estàs tan guapa.. terriblement atractiva. Això només pot ser el reflex del que portes dins... espero que t'agradin.

8 mesos

Em disculpareu però sóc incapaç de decidir amb quina quedar-me. L'Odon està tan divertit com les fotos, després d'una ratxa de malalties continuades podem dir que veiem la llum i els somriures del petit es multipliquen. Fa palmetes, diu papa, mama, i persegueix a la germana [amb la mirada] sense cansament. Fa uns sorolls que no passen desapercebuts i està de l'hamaqueta fins els nassos, haurà de començar a gatejar... li encanta que el tirin en l'aire i mirar-se als miralls. Fa coses estranyes, mentre menja s'agafa els peus i les orelles. I ja ha ficat, per fi, els peus a la piscina, i li encanta. Aquest estiu la platja promet doblement.

Per anar a dormir XXXV

Els 7 del petit ODON

En aquest setè ‘cumplemes’ el petit ODON ha tingut la inesperada visita dels cosins Lozano & Fuentes al complet! Així que hem fet una celebració familiar en tota regla. Veureu que la foto no és igual a la resta [perquè té flash, mireu el pobre la cara de susto que fa amb el cop de llum que li vaig donar], però esperar al cap de setmana era deixar passar masses dies... i els canvis van ràpids, així que feta està i del dia que toca, com està manat. L’Odon, al igual que la seva germana als set mesos, disfruta trobant-se davant el mirall, somriu apassionadament al veure’s reflexat allà davant, com si fós algú ben important. S’aguanta assegut una mica i no para de moure’s; ha passat per la bronquitis, l’otitis i tots aquells mocs haguts i per haver... esperem l’arribada de la primavera en candeletes. Des de l’1 de gener està apuntat a la pisicina però encara no ha ficat un peu a l’aigua... 

Assignatura: Humanitats

He conegut gent molt desencantada de les relacions humanes. Amb por al compromís, pels danys que poden causar les persones en les seves entranyes; marcant distàncies, per no haver-se d’obrir-se i expressar els seus sentiments, ni penes ni glòries; allunyades de les grans urbes al buscar refugi al seu interior per poder viure una vida tranquil·la i en calma. Jo això no sé què significa. Necessito a les persones com l’aire que respiro, aprenc i em diverteixo, acostumo a veure la part positiva de totes elles [tot i que les critiqui, per suposat], a moltes les trobo interessants i m’aporten nous punts de vista necessaris per la meva supervivència. Em resultaria indescriptible un món replet de desconeguts amb qui només fés que creuar-me'ls pel carrer, de passada.

Diuen que les persones no entren a la teva vida per casualitat. Doncs, bé, no sé si és un cop de sort o no, però m’afalaga veure aquest tipus de parelles al meu entorn, parelles Maques, sinceres, sanes, amb tots els defectes que puguin tenir, gent que et mira de debò, que aporta energia positiva, i també dels que tenenmals dies. Encantada d’haver-vos conegut.

Xavi & Neus

Identitat de gènere

Les miro a totes: per mares, per sàvies, per guapes i atractives, per capaces, per sensibles i properes, per descuidades, per valentes i potents, per aprendre, per ser com elles o intentar-ho, per viure en pells alienes [sense enveja o una mica], per la força de les seves mirades... també per odiar les seves accions, o depreciar-les, per canviar-les o per ser com són. A totes. Les dones són, ara més que mai, el mirall que em fa comprendre i em permet ser qui sóc, tinc molt a veure amb totes i cadascuna d’elles, em sento part d’un col·lectiu, i sobre tot, de la tribu més propera, les que han passat per la meva vida i han deixat grans petjades. Entenc ara a la meva mare: perquè em fa ràbia i, al mateix temps, l’estimo fins a l’extenuïtat. Sense demostrar-ho. Mai tant m’he sentit en comunió amb el món de les dones. Per qüestions laborals, porto anys vinculada a elles d’una manera formal, professional, integradora: vaig entendre que les desigualtats són i seran perquè estan en el subsòl de les ments humanes, només la força del temps [i la constància dels moviments socials] o una plantada general de les dones del món, podria canviar la situació. Serà que m’he tornat feminista, o que conec la meva identitat i m’estimo [i les estimo] amb conseqüència de causa, molt més que abans.

Avui fa 106 anys que va nèixer la Senyora que va dir "La dona no neix, es fa". El segon sexe, Simone de Beauvoir (1949), i encara resta molta feina per fer. 

Foto: Chema Madoz

6

Amb tres dies de retràs [Vero me lo he curradoooo!] i de nit de reis, penjo aquesta foto amb la que celebrem que l'Odon ja té... mig any! Em sento estafada, els dies se m'escapen com sorra entre les mans i perdo la noció del temps, ha passat mig any en un no res, en un pim-pam. Fins i tot torno a treballar. El petit m'estira dels cabells com si li anés la vida, dona voltes i voltes per la catifa i agafa les seves joguines per mirar-les i bellugar-les amb aquests moviments robòtics que fan tanta gràcia. És any nou i només em vénen al cap records del passat, i no puc recordar més enllà d'aquell dia que vaig saber que estava embarassada de nou d'aquest senyoret que rasca el sofà amb les ungles per fer soroll i per primer cop i de matinada, ha dit MAMA...