Les miro a totes: per mares, per sàvies, per guapes i atractives, per capaces, per sensibles i properes, per descuidades, per valentes i potents, per aprendre, per ser com elles o intentar-ho, per viure en pells alienes [sense enveja o una mica], per la força de les seves mirades... també per odiar les seves accions, o depreciar-les, per canviar-les o per ser com són. A totes. Les dones són, ara més que mai, el mirall que em fa comprendre i em permet ser qui sóc, tinc molt a veure amb totes i cadascuna d’elles, em sento part d’un col·lectiu, i sobre tot, de la tribu més propera, les que han passat per la meva vida i han deixat grans petjades. Entenc ara a la meva mare: perquè em fa ràbia i, al mateix temps, l’estimo fins a l’extenuïtat. Sense demostrar-ho. Mai tant m’he sentit en comunió amb el món de les dones. Per qüestions laborals, porto anys vinculada a elles d’una manera formal, professional, integradora: vaig entendre que les desigualtats són i seran perquè estan en el subsòl de les ments humanes, només la força del temps [i la constància dels moviments socials] o una plantada general de les dones del món, podria canviar la situació. Serà que m’he tornat feminista, o que conec la meva identitat i m’estimo [i les estimo] amb conseqüència de causa, molt més que abans.
Avui fa 106 anys que va nèixer la Senyora que va dir "La dona no neix, es fa". El segon sexe, Simone de Beauvoir (1949), i encara resta molta feina per fer.
Foto: Chema Madoz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada