Assignatura: Humanitats

He conegut gent molt desencantada de les relacions humanes. Amb por al compromís, pels danys que poden causar les persones en les seves entranyes; marcant distàncies, per no haver-se d’obrir-se i expressar els seus sentiments, ni penes ni glòries; allunyades de les grans urbes al buscar refugi al seu interior per poder viure una vida tranquil·la i en calma. Jo això no sé què significa. Necessito a les persones com l’aire que respiro, aprenc i em diverteixo, acostumo a veure la part positiva de totes elles [tot i que les critiqui, per suposat], a moltes les trobo interessants i m’aporten nous punts de vista necessaris per la meva supervivència. Em resultaria indescriptible un món replet de desconeguts amb qui només fés que creuar-me'ls pel carrer, de passada.

Diuen que les persones no entren a la teva vida per casualitat. Doncs, bé, no sé si és un cop de sort o no, però m’afalaga veure aquest tipus de parelles al meu entorn, parelles Maques, sinceres, sanes, amb tots els defectes que puguin tenir, gent que et mira de debò, que aporta energia positiva, i també dels que tenenmals dies. Encantada d’haver-vos conegut.

Xavi & Neus

Identitat de gènere

Les miro a totes: per mares, per sàvies, per guapes i atractives, per capaces, per sensibles i properes, per descuidades, per valentes i potents, per aprendre, per ser com elles o intentar-ho, per viure en pells alienes [sense enveja o una mica], per la força de les seves mirades... també per odiar les seves accions, o depreciar-les, per canviar-les o per ser com són. A totes. Les dones són, ara més que mai, el mirall que em fa comprendre i em permet ser qui sóc, tinc molt a veure amb totes i cadascuna d’elles, em sento part d’un col·lectiu, i sobre tot, de la tribu més propera, les que han passat per la meva vida i han deixat grans petjades. Entenc ara a la meva mare: perquè em fa ràbia i, al mateix temps, l’estimo fins a l’extenuïtat. Sense demostrar-ho. Mai tant m’he sentit en comunió amb el món de les dones. Per qüestions laborals, porto anys vinculada a elles d’una manera formal, professional, integradora: vaig entendre que les desigualtats són i seran perquè estan en el subsòl de les ments humanes, només la força del temps [i la constància dels moviments socials] o una plantada general de les dones del món, podria canviar la situació. Serà que m’he tornat feminista, o que conec la meva identitat i m’estimo [i les estimo] amb conseqüència de causa, molt més que abans.

Avui fa 106 anys que va nèixer la Senyora que va dir "La dona no neix, es fa". El segon sexe, Simone de Beauvoir (1949), i encara resta molta feina per fer. 

Foto: Chema Madoz

6

Amb tres dies de retràs [Vero me lo he curradoooo!] i de nit de reis, penjo aquesta foto amb la que celebrem que l'Odon ja té... mig any! Em sento estafada, els dies se m'escapen com sorra entre les mans i perdo la noció del temps, ha passat mig any en un no res, en un pim-pam. Fins i tot torno a treballar. El petit m'estira dels cabells com si li anés la vida, dona voltes i voltes per la catifa i agafa les seves joguines per mirar-les i bellugar-les amb aquests moviments robòtics que fan tanta gràcia. És any nou i només em vénen al cap records del passat, i no puc recordar més enllà d'aquell dia que vaig saber que estava embarassada de nou d'aquest senyoret que rasca el sofà amb les ungles per fer soroll i per primer cop i de matinada, ha dit MAMA...