- Les meravelles que poden fer només dos dits, va riure.
I en l'activitat diària, es deixava transportar a paranys intrèpids en pocs segons, convertits en minuts si es topava pel camí altres històries interessants a descobrir. Amunt i avall, intrèpid, d’un costat a l’altre podia viatjar a la setena meravella del món [el Far d’Alexandria] o visitar l' última exposició del CCCB [Magnum, 10 sequències]; la mecànica era igual cada vegada tot i que no sempre arribava a l’objectiu final: el plaer de trobar-ho. L’altra mà, no deixava de estar ocupada, sempre hi havia alguna cosa a fer.
- La feina sempre pot repartir-se, deia.
Però la certesa era que al no ser esquerrana, el pes de la responsabilitat requeia sempre a la de la dreta: la part intuitiva, la que aposta per la atemporalitat, la que es perd per l'espai desconegut de la xarxa.
- Quin bon invent, va pensar.
2 comentaris:
jajaja... potser sí, que això de l'estiu ens altera les hormones, i més l'últim dia de feina!
un plaer compartir el repte, ho hem de fer més sovint, això!
fet!
Publica un comentari a l'entrada