desórdenes

the best job in the word

“A la llista de vuit factors que el jurat valorarà d'una manera positiva també hi figura el coneixement de l'anglès (parlat i escrit), "una actitud aventurera" i "la voluntat de provar coses noves", així com unes mínimes aptituds per nedar i bussejar. O sigui: res de l'altre món”
Avui, el periódico a la secció de Turisme, penja una notícia a la que no he pogut evitar linkar en el moment que el titular fa referència a la “millor feina del món”, i en la que Austràli ofereix 75.000 euros per passar 6 mesos al paradís. Primer, malpenses: un altre realityshow d’aquests en els que vens la teva vida, intimitat, les teves manies, on mostres la cara i l’humor de la primera hora del matí, i les ganes de demostrar que tu vals més que els altres. Després, llegint l’article, t’ho repenses:
La feina que no és feina. ¿O potser es pot dir que no, o canviar de tema, o pensar-s'ho dues vegades quan la proposta és passar sis mesos en una illa tropical, prenent el sol, llançant- se al mar, observant les aus i els peixos, bussejant de tant en tant, fent fotos i escrivint un diari d'experiències?
Però clar, el "mal pensament" continua funcionant en els mecanismes cerebrals ja que tenim demostrat que el llop, moltes vegades, té aparença d’ovella. I que no totes les ovelles venen el que ens agradaria. I segueix...
La iniciativa forma part d'una àmplia campanya de promoció destinada a divulgar els atractius turístics de l'estat, especialment el menú paradisíac que ofereixen les illes situades a prop de la Gran Barrera de Coral, i per afegir-hi encara més ganxo, s'ha pensat que tingui forma de concurs. Ganduls, a competir. La convocatòria està oberta a tothom, australians i no australians, en una web (www.islandreef.job.com) que, per descomptat, ja treu fum: en 24 hores ha rebut 850.000 visites. De mitjana, 10 visites per segon.
La veritat, ¿qui pot dir que no a 6 mesos en una illa paradisíaca? Doncs mira, jo mateixa. De la mateixa manera que no acceptaria que un “ricachón” em fes viure de rendes, tampoc acceptaria la proposta de Queensland. Dieu-me purista, o el típic “això és trobar-se”. Si un més de vacances ja se’m fa llarg... no em compensa vendre 6 mesos de la meva vida a compte d’unes vacances pagades (a 75.000 euros!!!). Serà que la prole no està acostumada a somiar truites que després només es queden en això, en somnis. Ara, el pensador d’aquesta campanya publicitària ja es pot enterrar, en diners. L’estratègia publcitària ha creat una expectació tan brutal que tot i que res del que es proposen arribi a fer-se realitat, la illa aquest estiu estarà visitada per més d’1 a les qui ja se’ls i se les ha despertat una nova necessitat, donar resposta a...
què tindrà aquesta illa desconeguda?

tradicions

Aquesta Era que ens ha tocat viure basada en la Societat de la Informació té una característica que fa que els individus siguem cada cop una mica més individualistes, que poguem accedir a continguts només clicant un botó des del sofà de casa nostra i on, no cal sortir per la porta per mantenir una estona de xerrera amb els col·legues un dia de pluja (jo no canvio per res la xerrera cara a cara però la pluja em senta bastant malament, tot sigui dit). Però no podem negar que el desenvolupament de les TIC's (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) han canviat significativament la forma en com les persones es relacionen: hi ha una tendència a que aquestes desenvolupin la seva pròpia identitat i perden importància, en conseqüència, les tradicions i els costums comunitaris. Aquest no és el nostre cas, tercer any consecutiu; arribada a trompicons el dia més fred de l'any (05.01.09) - i fent boicot a les cavalcades de reis que bloquegen la city- a l'Ateneu Popular de Nou Barris per veure ONÍRICUS, l'espectacle de circ que ja va rebre les crítiques pertinents a la sortida... quin gust aquestes tradicions compartides.

como cada 1 de Enero...

un año más: dosmilocho superado y siguiendo con la maldita lista de buenos propósitos que hay que conseguir para este dosmilnueve. este año la lista tiene 9, pero difieren qualitativamente de los de otros tiempos: son sencillitos, cercanos, poco que ver con trabajar la constancia que tan mal llevo; nada que ver con lo de hacer deporte o leer el periódico; tampoco con el clásico de aprovechar el tiempo; levantarme más temprano o colaborar un poco más activamente en las tareas de casa. vamos a pedirle al 2009 un vaso de agua cargadito de energías nuevas que ayuden a ver pasar el tiempo y mirar atrás, con una sonrisa, feliz de haber hecho y de ver que aun queda mucho por hacer. Malditas listas pero necesarias... como dice mi amiga Anna C...

"¿no son les lletres la clau de totes les coses?"

Foto: poema visual "Clau" de Joan Brossa