Pels pensaments, cavalls. Cavalls que corren lliurement pels prats d'Ullastret aliens a tot el que passa. Una mà s'agafa de la crinera i l'altra les rendes, amb tanta força que podria trencar-les per la por que provoca l'alçada i la potència de tal bèstia indomable. Sobre el cavall l'arma més poderosa és apretar les cames, la resta és qüestió d'agafar ritme i deixar-se seduïr mentre respires aire pur del camps verds, marrons, canyella, sorrencs, florits, segats, sembrats... depenent de la temporada de l'any. Dalt d'un cavall s'hauria de poder viure, jo seria molt feliç. Córrer, córrer, córrer i no parar.
Però Lampedusa els ha fet frenar de cop i adonar-se que no es pot escapar de res que passi pel sedaç del raciocini. Penso en el valor de la vida humana per aquelles i aquelles que fugen malgrat saber, que la barca que va sortir dies abans va fracassar en el seu propòsit. No sé què pensen els de l'altra banda. I quin poc valor a la vida els meus, que barca rera barca l'únic que fem és lamentar les males pràctiques polítiques que succeeixen a l'Europa Moderna [o potser hi va haver Medievo al segle XX i no en tinc idea]. No sé quin tipus de dirigents tenim, quina mena de persones són. No els coneixo. Mediatiàticament són del tot correctes [alguns ni això] però no em fan cap tipus de confiança. Ni uns ni altres.
Taüts blancs i petits, moltíssims. Centenars de taüts plens de persones que només buscaven l'alè d'una vida millor per les seves famílies. Avui és un dia de merda. No sé com s'ha de fer però només sé que ho estem fent molt malament. Voldria pujar al cavall i no parar, i córrer lliurement pels prats d'Ullastret aliena a tot el que passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada