por si quedaba alguna duda...

CAJB & CJB

no renunciïs a res que et vingui de gust fer per altres persones, aquest seria el Late Motive que em vaig emportar de la festa de comiat que el CAJB & CJB van organitzar ahir en motiu del canvi d’emplaçament que tindrà lloc ara, a finals de desembre.
l’equipament i la plataforma es traslladen al “rovell de l’ou” tal com va explicar el seu director, Santi Caño, amb polar Tribord i una comoditat que encara no me’l crec quan, un cop amb el pica pica a la mà em comentava que havia estat força nerviós durant la presentació. el rovell de l’ou és a Gràcia, un nou districte que es trobarà inmers en el moviment associatiu juvenil en poques setmanes, espero que la vila ens aculli millor que el veïnat de l’Eixample, tot s’ha de dir.
moltes felicitats a tot l’equip per l’organització i concepció de l’acte que va ser un triomf per totes bandes, jo em quedo amb la satisfacció de veure les meves cares allà i sentir-me de nou com a casa, ara que ja m’he independitzat del Casal... però una sempre torna a casa per nadal així que no renunciaré al soparillu enguany!

izwi lethemba

és una coral proactiva que ha decidit avançar-se a que algú, algun dia, els enviï quatre europeus carregats de llibres i els montin un parell d'escoles al poble. la coral no vol esperar a que algú extern es decideixi i ha vingut a buscar-se les castanyes. 29 persones damunt l'escenari amalgamades com si fóssin una única. una única veu formada per 29 persones... aquest és el nom que reb la coral: IZWI LETHEMBA "la veu de l'esperança" va arribar de sudàfrica a Barcelona havent planificat un conjunt de concerts per la ciutat i l'àrea metropolitana, amb el suport i l'ajud incondicional d'un català que en missió religiosa, es va situar allà. a més a més, la coral també va interpretar un conjunt de coreografies i dances del sud i del nord del país, vestits amb les robes tradicionals del nord, i del sud. impressionant, els pèls de punta, vaja.

Lecciones

La Pregunta

al sortir, una d'elles em va fer La Pregunta... "a tu, quina t'ha agradat més?" la resposta ja l'havia estat meditant per si un cop fora, assegudes amb una birreta a la mà, alguna tenia la curiositat d'esbrinar quines eren aquelles obres que els nostres subconscients havien seleccionat entre les 185 i que per tant, traspassant la frontera de la ordinareïtat, s'inquivien en els nostres petits cervells almenys durant un temps. ens vam trobar fora, assegudes amb la birreta en mà responent a La Pregunta com si haguéssim de respondre el misteri més gran que es pugui plantejar la humanitat. i sí, ho era: responíem l'enigmàtic món de les percepcions, de la química que es crea entre tu i allò que se't posa al davant, en aquest cas, fotografies. la meva proposta estava clara, la selecció que jo havia triat era en blanc i negre, senzilla i austera, dues fotos tendres i molt naturals alhora, que evidenciaven: la timidesa d'una nena turca acabada d'escolaritzar; i la sensibilitat d'un coreògraf rus centenari que s'asseia al costat de la seva dona. altres propostes corrien per la taula, quin plaer compartir diferents opinions amb totes elles.

Word Press Photo 08. CCCB fins el 14 de desembre.

els desembres i la Rodoreda

Aquest és el segon desembre que la Rodoreda es creua a la meva vida. Desembres n'hi ha molts però Rodoreda només n'hi ha una, i crec que la història no podria repetir una altra personalitat com aquesta. Inclús ella mateixa es defineix en boca pròpia...: "Tinc un caràcter bastant dolent. Generalment, quan sembla que estic contenta, estic d'un humor de mil dimonis, i, al revés; sóc quieta i violenta, apassionada i serena, innocent i complicada". Com m'agrada, amb aquesta frase es converteix en una més de les seves personatges, amb totes les contradiccions internes que les fan, alhora, dones de carn i ossos. 3 dones es van apropar ahir a la obra de l'autora, i a la vida, i al seu saber fer desde 3 perspectives ben diferenciades: la sinceritat de Montserrat Abelló, el carisma de l' Imma Monsó i la placidesa de Najat El Hachmi. La foto me la passaran la setmana vinent... jo, no en tinc!

14 anys d'un 1 de desembre...

la era de la sida ja fa 27 anys que dura, tot i que per a mi, avui en fa 14. un alè fred em recorre la boca i els ulls se m'entelen al pensar en tot allò que l'acompanya: la tristesa de veure com mig món, i mig del meu món, s'esvaeix cada any una mica més. jo la cara la recordo, i la rialla, i el caos de les bosses plenes de coses. i la generositat d'algú que sense tenir res, ho donava tot... l'epidèmia continua i la recerca de vacunes i nous tractaments retro-virals tb, una de cal y otra, de arena.