jejejejejejejejejeje òstres EVA... el meu subconscient sabia que contestaries aquest post. i el meu conscient sabia que ho faries estant a l'alçada de les circumstàncies, com sempre. m'ha encantat, genial!!!!! :) Hauré de començar amb Punset un dia d'aquests!!!!!! EL llibre que tinc a casa es diu "El alma está en el cerebro" però crec que tu me'n vas parlar d'un altre millor...
En Ramón y Cajal era molt bon neuròleg però tenia unes idees una mica "curioses" sobre la vida fora de la ciència (segurament pròpies d'algú de finals del XIX)... al seu llibre "Reglas y consejos sobre investigación científica, los tónicos de la voluntad", hi ha un capítol on parla de quin tipus de dòna ha d'escollir un científic (òbviament no conceb la possibilitat de dóna científica que ha d'escollir marit) i diu: "¿Se dirigirá [el científico] hacia la mujer opulenta? Nos parece peligrosísimo. Habituada a una vida de molicie, de fausto y de exhibición, milagro sería que no contagiara sus gustos al esposo, repitiéndose con el ello el caso del ilustre físico inglés Davy, quien por haberse enlazado con hembra linajuda, suspendió casi del todo su brillante carrera de investigador, consumiendo lo mejor de su vida en fiestas y recepciones del gran mundo" i més endavant diu que la millor opció, després de descartar altres "perfils", és "la señorita hacendosa y económica que cifrará su orgullo en la salud y felicidad del esposo". Males llèngües diuen que la seva família no estava massa contenta d'ell...
joooooooooooooooder Jordi! tu, que podríem dir que també ets científic, per quines dones et decantes? opulentes i que et portin a la mala vida? o millor la que t'espera a casa amb el plat a taula...? jeje
Jajajajajaja... suposo que en el cas de la gent que ens dediquem a la recerca és important estar amb algú que pugui entendre que tenim una feina molt absorvent que ens apassiona i que hi pensem sovint, en parlem sovint i de vegades podem ser fins hi tot una mica obsessius i pesats. Però vaja, ballant una mica de Lindy Hop i tocant algun instrument musical jo crec que es pot arribar a un equilibri força tolerable ;)
5 comentaris:
Sí senyora! En Santi, quin gran neuròleg! Segur que si fos viu seria amic del Punset! ;-P Jajajajaja!!
jejejejejejejejejeje
òstres EVA... el meu subconscient sabia que contestaries aquest post. i el meu conscient sabia que ho faries estant a l'alçada de les circumstàncies, com sempre. m'ha encantat, genial!!!!! :)
Hauré de començar amb Punset un dia d'aquests!!!!!! EL llibre que tinc a casa es diu "El alma está en el cerebro" però crec que tu me'n vas parlar d'un altre millor...
En Ramón y Cajal era molt bon neuròleg però tenia unes idees una mica "curioses" sobre la vida fora de la ciència (segurament pròpies d'algú de finals del XIX)... al seu llibre "Reglas y consejos sobre investigación científica, los tónicos de la voluntad", hi ha un capítol on parla de quin tipus de dòna ha d'escollir un científic (òbviament no conceb la possibilitat de dóna científica que ha d'escollir marit) i diu: "¿Se dirigirá [el científico] hacia la mujer opulenta? Nos parece peligrosísimo. Habituada a una vida de molicie, de fausto y de exhibición, milagro sería que no contagiara sus gustos al esposo, repitiéndose con el ello el caso del ilustre físico inglés Davy, quien por haberse enlazado con hembra linajuda, suspendió casi del todo su brillante carrera de investigador, consumiendo lo mejor de su vida en fiestas y recepciones del gran mundo" i més endavant diu que la millor opció, després de descartar altres "perfils", és "la señorita hacendosa y económica que cifrará su orgullo en la salud y felicidad del esposo".
Males llèngües diuen que la seva família no estava massa contenta d'ell...
joooooooooooooooder Jordi!
tu, que podríem dir que també ets científic, per quines dones et decantes? opulentes i que et portin a la mala vida? o millor la que t'espera a casa amb el plat a taula...? jeje
Jajajajajaja... suposo que en el cas de la gent que ens dediquem a la recerca és important estar amb algú que pugui entendre que tenim una feina molt absorvent que ens apassiona i que hi pensem sovint, en parlem sovint i de vegades podem ser fins hi tot una mica obsessius i pesats. Però vaja, ballant una mica de Lindy Hop i tocant algun instrument musical jo crec que es pot arribar a un equilibri força tolerable ;)
Publica un comentari a l'entrada