l'altre dia en una de les nostres trobades, poc habituals però necessàries, vam parlar-ne per primera vegada. feia temps que hi havia la inquietud de fer-ho, després del post que va penjar al blog on recomanava l'experiència vital que havia tingut durant aquella hora i mitja asseguda a la butaca del cinema Aribau, una tarda després d'haver sortit de la feina. havia vist una peli que l'havia fet "sentir" deia ella, en el més ampli sentit de la paraula (valga la redundancia). jo, que sempre he valorat positivament el seu punt de vista (potser perquè no és tant diferent al seu tot i que ella és bastant més oberta que jo), vaig tenir el neguit d'investigar alguna cosa més en referència a aquesta pel·lícula que l'havia fet conèixer les més profundes veritats i experiències que els homes i les dones tenim del món que ens envolta. perquè sí, perquè per mi també va resultar una catàrsi emocional, val la pena que l'aneu a veure i treieu les conclusions pertinents. i si no ho sentiu, tampoc passa res: com totes les arts, tot depèn de l'ull que ho mira... Revolutionary Road, Sam Mendes (2008).
6 comentaris:
Nena, quin cap de setmana més productiu, al blog! Cada vegada em fas més enveja (sana) amb la teva disciplina de publicació...
Un plaer, xerrar i ravalejar alhora!
nena estic de catarsi emocional! això de publicar va com va, la meva productivitat mai ha tingut res a veure amb la disciplina... ;)
pd. has de veure "delitos y faltas", woody allen.
Ja tinc el llibre en versió original... t'apuntes a un llibre-fòrum?
òstia sí. jo no el tinc, però no trigaré a tenir-lo. ha de ser tant o més esculpidor que en el cinema. però jo no el compraré en anglès... por desgracia.
m'apunto al carro de veure-la, tal i com em vas recomanar en aquella terrasseta d'un barri tant viu com la Barceloneta
zelo intiresno, hvala
Publica un comentari a l'entrada