Saliendo de la psicosis

Sandy Skoglund

Un any després...

No sé de quin color haurien estat avui els teus guants: a conjunt amb el barret i la bufanda, per suposat, suaus i gustosos fets amb la millor llana de Galícia. No sé de quin humor haguessis arribat: depenent del grau de llunyania de la última manifestació a la que hauries assistit, exercint els teus drets i fent saber les teves opinions altaveu en mà. No sé on ets, si sobre meu, si a la meva dreta o esquerra, si pots veure com et dedico els meus brindis a la majoria de les nostres trobades. L’únic que et puc dir és que et trobem a faltar, un petonàs i nosvemos!

Que tingui sort,

"...Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l'agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l'adobament del món. El món s'arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva..."

Joan Maragall

"L'enxaneta"

La plaça gran de la vila

es plena de gom a gom!

brandant el castell s'enfila

i a l'entorn cridant s'apila

per aguantar-lo tothom.

-Amunt va!- i fent esqueneta

cap amunt hi pugen tots;

sols hi manca l'enxaneta

que abraça a sa mare inquieta

estremint-la amb sos sanglots.

-Amunt fins al cel!- febrosa

la gent crida amenaçant;

i sa mare tremolosa

l'empeny, i mira'l no gosa

i el nen va pujant... pujant.

Ja és dalt. Y el pobret somreia

quan la torre cau d'arrel;

i encara, morint se'l veia

com alçant els brassets deia

- Si mare, amunt fins al cel!.

Àngel Guimerà, 1949

09.10.10

Spanish Chorizo

Com que la programació de la tele és merda pura, literalment, a casa estem veient sèries baixades d’internet. L’actual és una americana: Los Soprano que veiem doblada en castellà perquè no em trobat en lloc una V.O.S que ens permeti captar la intenció original de les escenes. Som conscients que ens perdem grans moments interpretatius, del protagonista principal sobre tot, un capullo entranyable que és el capo d’una família de la màfia de Nova York. També es tradueixen frases fetes americanes que no queden bé, l'argot de l’ofici i altres paraules que, sense saber-ne, veiem que no entren ni amb calçador.
Llegia el nou Projecte de Llei del Cinema buscant aferrissadament informació sobre el % de les pel•lícules que hauran de passar-se a les sales de cinema en V.O.S. (ja sigui subtitulades en català o en castellà). Encara segueixo buscant.
Avui mateix el 20 minutos publica “Más de la mitad de los españoles no habla inglés y no se sienten en desventaja por ello”. En fi, poques paraules més (ni en català, ni en castellà, ni en anglès) puc afegir.

Si la meva àvia va aprendre francès escoltant la ràdio, jo no em cansaré de repetir que la versió original subtitulada és el mètode del s.XXI per aprendre anglès.

salut !

XVI Fira Medieval de Peratallada (2 i 3 oct 2010)

Escola Ginesta

Ahir va tenir lloc un acte homenatge, al meu barri, el barri de la Guineueta. L’homenatjada era una de les meves mestres de l’EGB: la Senyoreta Joana. L’acte va aplegar mestres, exalumnes, els i les filles d’aquests exalumnes, pares i mares i gent del barri que s’ha estimat aquesta gran escola, l’Escola Ginesta. Una escola definida com a catalana i cristiana (un mossèn va iniciar aquest projecte el 1965) que reunia a nois i noies tant del barri com nou vinguts, amb la finalitat de transmetre una educació en valors, progressista i catalana.
Sempre he estat orgullosa de la meva escola, sobre tot, per ser familiar. Només hi havia una línia per curs i l’alumnat es coneixia, de P3 a 8è, amb noms i cognoms. Amb els anys he entès el seu mètode: “pràctiques pedagògiques orientades al desenvolupament global de la persona, basades en el respecte per la personalitat de l'infant i la seva llibertat, i promotores de la participació activa dels infants en el seu propi aprenentatge”, és a dir, una escola que utilitzava les eines del moviment de renovació pedagògica. També es cert que sempre he relacionat l’estil característic de la meva escola amb l’entitat amb la que més tard vaig formar part, l’Agrupament Escola Roland Philipps: escoles de participació.
Vaig retrobar-me amb la meva quinta... quina emoció! L’any ‘92 fèiem l’últim curs de l’EGB. Varem veure les antigues classes, les anècdotes llunyanes semblaven apropar-se com si fossin recents. Alguns havien canviat, d’altres havien millorat, d’altres eren igual a com els vaig deixar aquell any de les olimpíades. Quin plaer retrobar-me amb els i les que algun dia van ser tant importants, i alhora imprescindibles, a la meva vida.