"L'enxaneta"

La plaça gran de la vila

es plena de gom a gom!

brandant el castell s'enfila

i a l'entorn cridant s'apila

per aguantar-lo tothom.

-Amunt va!- i fent esqueneta

cap amunt hi pugen tots;

sols hi manca l'enxaneta

que abraça a sa mare inquieta

estremint-la amb sos sanglots.

-Amunt fins al cel!- febrosa

la gent crida amenaçant;

i sa mare tremolosa

l'empeny, i mira'l no gosa

i el nen va pujant... pujant.

Ja és dalt. Y el pobret somreia

quan la torre cau d'arrel;

i encara, morint se'l veia

com alçant els brassets deia

- Si mare, amunt fins al cel!.

Àngel Guimerà, 1949