Be runner my friend!

El diumenge vaig participar a la meva primera cursa: la cursa de bombers [10 km]. Per ser la primera, algú diria que 10 km és una mica esbojarrat i m'hagués recomanat haver començat amb una de 5 km, que són les curses que serveixen d'entrenament per a les següents. Vaig al·lucinar una mica per com era de diversa i variada aquesta activitat. Quan penses en una cursa, o almenys era el concepte que jo tenia, imagines unes màquines de córrer humanes que, a la que el marcador es posa en marxa, no veuen més que una pancarta que diu ARRIBADA. Doncs no! A les curses, almenys a aquesta, hi ha gent de totes les edats; també mares emputxant carros amb la seva criatura; altres pares arrossegant carros carregats de ciratures (3 en 1!); jovent competitiu posant el crono a l'hora i col·locant-se la màquina de pulsacions; col·legues que van en grup a petar la xerrada; etc. M'ha semblat un espai de trobada molt popular i un dels aspectes que millor he valorat a posteriori és COM el públic (veïns i veïnes amb tota la família a peu de carrer, o des dels seus balcons) motivava als i les corredores al passar, aplaudint, animant-los amb aquelles frases tant típiques de "vinga, que ja s'acaba!", "vinga, que tu pots!", aquelles expressions que jo mateixa utilitzava quan era cap a l'agrupament i els Castors, el grup dels i les més petites, es cansaven de portar la motxilla a sobre al caminar. A més, és important trobar un bon tàndem amb qui puguis recolzar-te anímicament de tant en tant quan les cames flaquegen (aúpa Elena!), i és clar, no s'ha d'oblidar que la tradició estableix que després d'una bona cursa hi ha també una bona celebració, i no us penseu que es poca cosa, és un dels factors més motivadors per posar-se a córrer.

Dedicat al BE RUNNER MY FRIEND TEAM. Visca Esparta!