take me out

anònim

per anar a dormir...

Perfect Time (Russian Red & Depedro)

you’ve lived in small apartments
in the biggest biggest cities of the world.
you like to shake all your fingers
whenever i sing a song.

we meet up in the weirdest places
like churches, bridges, lightstreets, pounds.

you always keep in mind
you always know the magic word
the perfect time
the proper voice
the perfect one you are.

you have at least twenty hundred
colour pictures does a women on your wall
THAT keep your readings at night
oh lady, it’s knocking on your door.

beauty waits for you
on every corner
and it would never ever let you alone… alone.

you always keep in mind
you always know the magic word
the perfect time
the proper voice
the perfect one you are.

La forma de les coses

quina és la forma de les coses quan no es toquen, quan créixen sense ser manipulades? quina és la forma de les coses sense que ningú les modifiqui? quina és la forma de les coses quan no s'hi aposta per elles, quan tan sols el temps fa la seva feina? quina és la forma de les coses quan no les trobem interessants, quan no projectem en elles el que sóm nosaltres? quina és la forma de les coses quan no necessitem amotllar-les a la nostra forma de vida?

Les primeres lletres al voltant de La forma de les coses neixen amb les reaccions de la primera pel·lícula de Neil Labute a In the Company of Men (1997) . Ara l'actor català Julio Manrique dirigeix l'adaptació del text The Shape of Things, del mateix Neil Labute. Manrique va obtenir dos Premios Butaca al 2008, Millor Muntatge en Petit Format i Millor Direcció Teatral. Passant pel Lliure la temporada passada ara la podeu trobar prorogada al Club Capitol, amb una posada en escena que no us defraudarà.

Simplista i provocadora, de llums i ombres, em quedo amb la sensació final que provoca el joc de l'engany i la sorpresa, que de vegades t'atrau i et compensa i d'altres et deixa una sensació amarga com la de mossegar una pell de llimona.

per començar amb...

... alguna recomanació musical:

De la terra menorquina CRIS JUANICO. De la terra mallorquina una negra que canta flamenc fusió, BUIKA, increible "Mi Niña Lola". De l'Argentina amb més fusió GOTAN PROJECT. Descubriments del festival Primavera Club (el de la setmana passada): LITTLE JOY (molt però que molt recomanables), THE PASTELS (indie rock molt instrumental), STANDSTILL (uf, coses rares, però coses maques com "1,2,3 Sol" minut 1.57 = vasos, cucharas...). Per no obviar i recomanat per la meva assessora més valiosa: THE CINEMATIC ORCHESTRA, BEIRUT... molta música inspiradora. PINK MARTINI (segur que els coneixes! el Sympathike the Pink Martini... mundialmente famoso). Les meves enamorades en l'àmbit electro: GOLDFRAPP i PORTISHEAD i la cosina germana MASSIVE ATTACK. Les meves enamorades no electro: FEIST, DIANA KRALL, RUSSIAN RED, FIONA APPLE, MACY GRAY, NORAH JONES (acaba de treure un disc), MARIA MENA. Momentazos amb TRAVIS ("Why does it always rain on me") i FRANZ FERDINAND ("Take me out"), descobriments a d'altres festivals (el Faraday, festival pop per excel·lència, a l'estiu): THE MUMMERS (si t'agrada bjork... jo vaig flipar), ANJA GARBARECK, THE DIVINE COMEDY. La nova generació amb aires de The Boss... THE WALLFLOWERS. Veus sense instruments CAMILLE.

Perque canta de puta mare i perquè està tremenduuuu THE NEW RAEMON (català, 35 anys i dues nenes), altres que encara no he anat a veure i ja trigo SIDONIE (el disc del 2009 no m'agrada tant...). Bojos i/o genis com ANTHONY&THE JOHNSONS (bandes sonores de la Isabel Coixet). Els clàssics BEN HARPER, JACK JOHNSON.

I de la banda sonora d'Anatomia de Grey a posar-se les botes (tot al spotify): THE POSTAL SERVICE, MARIA TAYLOR, THE DITTY BOPS...

Ja m'ho diràs!

Pd. ui, com em podia deixar el que escolto dia sí, dia també... ESTANISLAU VERDET.

la frase del día

los que dicen que están de vuelta de todo es porque no han ido. los que han ido no han vuelto

Mercè Otero. Mestra i assessora en coeducació

SOBèRBIA

Pel seu realisme, per la petitesa dels recursos i la grandesa dels resultats.

la fi en l'origen

trobades

el passat dissabte va tenir lloc a Vic el segon plenari anual del Consell Nacional de Dones de Catalunya (CNDC). a més també era el dia del partit de lliga Barça-Mallorca, així que mentre que al matí la trobada va ser unànimament un encontre de dones en tota regla a la tarda van canviar les tornes i jo era, amb unes poques més, les excepcions dins aquell bar de l'eixample que tenia les taules plenes d'homes de gom a gom, com deuria estar també el camp nou. bé, arribo al bar i explico el cansament que desprenc fruit d'haver-me llevat d'hora un dissabte (07.30h), de les presses aquelles del "arribo tard, com sempre" i un cop allà, a munt i avall, retransmitint gràficament les jugades de totes aquelles dones que sempre tenien alguna cosa a dir en la defensa de les seves postures, totes elles vinculades amb els drets de les dones. i al bar, a més de trobar una San Miguel (que no Estrella Damm -la meva- per allò dels contractes exclusivistes de les marques) trobo també la incomprensió que provoca l'associacionisme femení. i acaba la primera part del partit i encara no ens hi hem posat d'acord, el marcador fa 3-1. és clar, els drets de les dones a dia d'avui no són els de fa trenta anys, doncs no, i és d'agrair. però si he d'argumentar (sense poder quantificar, perquè això no agrada) que les dones encara no ocupen llocs de responsabilitat amb la mateixa facilitat que ho fan els homes, el treball encara existent en l'exigència del dret a la diferència i a la incorporació de la perspectiva de les dones en els missatges que es produeixen en la vida quotidiana (visibililtzació de les dones en el llenguatge, representació de les dones en els mitjans de comunicació no com a víctimes i/o objectes sexuals, el trencament amb l'estereotipació, ...) en la construcció de les identitats encara hi ha molt camí per recórrer però jo tenia el company del costat de la taula col·laborant activament en la construcció de tots aquests discursos, que avui en dia veiem tant jo, com el meu company del costat a la taula.

U _ _ _ _ _ S NOVES!

de les tradicions catalanes

El dia 31 la petita de la casa ens esperava ansiosament per celebrar una festa que per a mi és del tot nova. Bé, el claim repetitiu de la publicitat de Port Aventura no passa desapercebut “miedo, miedo, mucho miedo” però no crec que sigui aquest el fet hagi desbancat la castanyera dels escenaris tradicionals catalans. Trick-or-treat! Em va dir la petita, que practica anglès a l’acadèmia del barri per segon any consecutiu. I jo, es clar, amb cara d’incertesa i veient-la disfressada de faralaes (la mare no va voler comprar-li cap vestit de bruixa i es va haver d’apanyar amb el que hi havia per casa) no sabia pas si riure o plorar, recordant la innocent castanyera que repartia paperines de paper als nens i nenes a la sortida de l’escola. I potser és just aquest el fet que hagi provocat el canvi. Deixant de banda la globalització, el canvi climàtic i les estratègies de màrqueting, penso que aquest món és cada cop una mica menys innocent i la castanyera no té cap as sota la màniga per competir amb la Jack-o'-lantern.

flyer cucumber

y voló, voló tan alto como las gaviotas sobre el Atlántico.

disculpeu-me però no m'he pogut estar,

un petó molt molt fort per la follonera

today

hoy sólo hago que tropezarme con ellas.

i mai...

...s'ha trobat la bellesa per enlloc,

serà que la realitat no és ben bé tal com la veuen els nostres ulls.

Déjà vu

avui he tingut un déjà vu. Llegia el blog d'una amiga un post que pensava haver escrit però encara no ho havia fet. Sobre l'agenda, la feina, sobre com sembla que la muntanya serà inexpugnable el dilluns i quan parem a caure de nou, dijous enfila i veiem el cap de setmana a la vista. doncs sí, com diu l'Anna el temps no s'atura i a mi m'encanta, em fa relativitzar tant aquelles coses que semblen impossibles, aquelles que, pensant objectivament, no em deixen ser feliç. perquè el temps no para i el que sembla que no s'acabarà mai també arriba a la fi... és tan genial que m'agradaria que un geni com en Punset em donés el seu punt de vista, que seria igual o semblant al de la meva amiga Anna, no ho dubto.

de la passió

he vist la passió amb els meus propis ulls sortint per la boca d'un altre. la boca era de Sandoval, i l'ha definida tan bé que només em queda esperar a que la pel·lícula surti en dvd per copiar-vos el diàleg que aquest personatge mantenia amb Ricardo Darín, a l'últim film de Juan José Campanella. l'última que vaig anar a veure d'ell va ser Luna de Avellaneda, una peli trista vista el dia més trist de la meva vida. i ara, sembla que el director no ha volgut que em quedi amb aquell record amarg d'un novembre de fa anys, ha volgut que el recordi com l'heroi capaç de definir un concepte que em fascina, que em fa perdre els sentits, pel que m'ennuago de tant en tant, sense pensar. perquè sóc una apassionada i em deixo anar, no pel futbol ni pels bars, ni per l'alcohol com en Sandoval. perquè sóc una apassionada de tu, de l'amor compartit, de la teva mirada furtiva, la meva passió.

tal dia com avui, d'un any enrere...

...et vaig conèixer. arribaves tard: "del gimnàs" vas dir, però sembla que aquesta és la meva versió de la història. per a tu, haviem quedat una hora més tard en el mateix lloc, arribaves a temps a la cita. i bé, no va ser la millor manera de començar per a una inadaptada com jo que no té espera ni ganes d'esperar, que el rellotge li crema quan veu que el temps se li escapa de les mans, adonant-se'n. tal dia com avui d'un any enrere vaig conèixer un preciós mar que m'emmiralla, i en silenci veu com poc a poc m'endinso en les seves profunditats en la recerca d'alguna cosa que a terra ferma, no hi ha.

http://www.estanislauverdet.com/

no saps si t’està prenent el pèl, si es mofa de tu, del món, o si símplement ironitza amb acidesa de la vida a cops d’instrument que sonen a Catalunya. no saps de què va, si de llest, si de tonto, si té més pretencions que la de ser-hi o deixar-ne petjada. aquest setembre vaig descobrir a l’Estanislau Verdet i puc dir que encara no he pogut posat fí a les sensacions que aquest home ha provocat en mi, després de beure de la seva cantimplora.

regals d'aniversari

per ordre d'arribada. 23/09/09

finestres naturals

Puigmal, 12 de setembre de 2009

sueños

sueño su cara, su pronunciada clavícula. sueño sus pasos frente a mi, al abrir la puerta, ese instante en que sonríe y me da la mano con aires de ingenuidad. sueño sus preguntas estúpidas, repetitivas, sus respuestas agudas y avispadas. sueño su compañía, niños, alfombras. sueño que se adueñan de su personalidad. a veces sueño que viene a verme y me acompaña donde yo quiera ir, pero nunca se hacia dónde... habrá que pensar un poco cuál es ese camino.

love motel

nuestra preferida era el vagón de tren. uno de aquellos de los de antaño: con sofás de poli piel rojo, ese rojo sangre casi grana. ventanillas de cristal detrás y al frente; donde te puedes ver reflejada cuando el de delante gira la cabeza o se agacha para abrocharse los zapatos. tenía también un mueble bar del que siempre acabábamos consumiendo agua, ama-zake o vino. como él era experto, incluso no siendo del país, el vino parecía ser la solución perfecta a nuestras ansias consumadas. ese vagón vacío, sólo para él y para mi, había costado la reserva de aquella noche 6000 yenes y a veces hasta habíamos pagado 9500, dependiendo de si iba a ser algo rápido o si preferíamos estudiar todos los rincones, nuestros y ajenos. y allí, sin pensar, mientras él abría la botella, saqué la recortada y le puse el silenciador, y sólo pude ver ese rojo sangre, casi grana, reflejado en el cristal mientras me abrochaba los zapatos.

el dia de la marmota

que si que si, que ja he tornat. que la prole no fa més d'un més de vacances, que ja rondo per bcn enyorant terres llunyanes i aixo que estan ben i ben recents. que sembla mentida però ja ens les hem menjat una altra vegada i ara toca, com diu la de l'habitació del costat, "cotitzar" per tornar a marxar, marxar per rondar i enyorar i cotitzar i... tornem-hi que no ha estat res. si és que la història es repeteix però la crisi post vacacional sembla aparèixer cada any com si fós la primera vegada...

v a c a n c e s !

vértigo

ayer intenté saltar al agua des de una altura de unos... no sé, 6, 7, 8 o 9 metros. claro, una es aventurera y se cree que puede superar todos sus miedos sin problemas, saltando al vacío cuando lo único que ve al asomar la cabeza es el desastre. pues no fue posible, me faltaron agallas y me pudo la mente, los pensamientos negativos se apoderaron de mi desistiendo sin poder hacer nada al respecto. en fin, la espinita ahí se queda pero yo solo se que las terrazas de los colegas cada vez me dan más miedo, que las barandillas no suelo ni tocarlas y que el suelo lejano se convierte en una pesadilla donde sólo puedo verme estampada contra él. aunque claro, pensándolo bien, ya tenemos excusa para volver...

felicidades

cuando era adolescente, le hice una foto que le pareció tan estupenda que se convirtió en su buque bandera durante años. era en blanco y negro, estaba sentada frente a una verja de piscina del camping en el que veraneábamos entonces, porqué ahora seguimos veraneando pero ya no somos adolescentes y dedicamos el mes de agosto a disfrutar en otras compañías que no son, sin duda, ni mejor ni peor que la de nuestra familia. en la foto estaba muy enfadada porque minutos antes habíamos discutido (para variar) y no pudo esconder su rabia y su odio hacia mi, quedando reflejado con gran intensidad en ese encuadre que le cortaba la cara por la mitad. teníamos muchos momentos de aquellos, ella debía tener 13 y yo 18, tratándose de dos hermanas eran edades muy difíciles de compaginar. revisando el archivo, he encontrado esta foto del verano del año pasado, creo que expresa a la perfección la relación que mantenemos ahora, ya no hay enfados (no muchos), y ella ya no tiene nada que ver con aquella niña inquieta tocalotodo ni yo con aquella hermana mayor intransigente que no daba tregua alguna. felicitarla que hoy hace... 26!

tendremos tiempo

Querido,

Hoy te he visto revolotear las alas frente a mi, desde la terraza, justo cuando el sol se ponía bajo las montañas que hay a mano derecha. Jugabas a esconderte entre las tochanas color melocotón del edificio de en frente, y me has parecido tan encantador que te hubiera contemplado larga y tendidamente, como si de un buen espectáculo se tratara. Pero no han sido más que unos pocos instantes cuando has emprendido el viaje hacia otro parte, otra parte que sólo tú conoces, y no has querido desvelar cuál es. Pero yo me quedo y te espero, no te preocupes, juega y vuelve pronto que seguiré pendiente de tí, demostrándote que te quiero y que aquí estaré, por los tiempos de los tiempos...

belleza efímera

Absolut Faraday 09

Resulta que hay una historia que se llama festivales de verano, hay muchos y yo nunca he ido a ninguno (por falta de pasta, gente dispuesta, exámenes varios que siempre caen en la fecha, etc etc etc) pero las ganas nunca me han faltado. Son tinglados musicales que duran 2 y 3 días, que la gente se reúne para ver a sus artistas preferidos y se rinden a sus pies pagando cerveza cara y aguantando la marabunta, como si nada. En Vilanova, desde hace 6 años se lleva a cabo uno de estos que parece ser nació como algo reducido, de petit comité para los amigos, ha ido creciendo y se ha convertido en un encuentro de grupos pop-indie-punk muy interesante, justo por eso, por haberse constituido con la intención de ser algo pequeño sin ánimos de masificarse y pasar a ser un megafestival tedioso donde para ir al lavabo te tiras 3/4 de hora. Una colega me dijo que iría, y que le haría ilusión que yo fuese junto con algunos amig@s suyos, buena gente, y que además de ir al festival también habrían mañanas de playa y tardes de piscina en un apartamento que habían alquilado conjuntamente. Y sí, porqué no, playa, pisicina, pop-indie-punk con Dorian, The Divine Comedy, Gary Olson y otros grupillos que han tocado en un escenario espléndido frente al mar y sobre hierba... Entre el público Miqui Puig y otros moderniquis del estilo, muy muy poppies, dignos de ser fotografiados por sus tremendos disfraces ochenteros...

la abuela se va de crucero

hoy hemos ido a despedir a la abuela que se ha ido de crucero. SIP! de crucero con una de sus amigas de la piscina, una de todas ellas, porque son una bona colla, pero la afortunada es solo una. la abuela tiene 72, se llama Pilar, es vital, activa, sincera y transparente como el agua cristalina que baja de la cumbre de las montañas. cuando yo era pequeña la llamaba la superabuela, porque al llevarnos al gimnasio se subía a las barras de madera y trepaba mucho mejor que nosotros, una auténtica spiderwoman, era increible. y sigue siendo increible, por todo lo que demuestra cada día, aprendiendo y negándose a pasar de moda, una auténtica lección de la vida, donde la que quiere, puede. mi abuela es de lo mejor que me ha pasado, sin duda, en la vida. te quiero.

vueltas y vueltas y vueltas y